PSC, unionista o federalista?


La qüestió no és menor, volem un PSC unionista o federalista?

Hi ha a qui li tira  l’unionisme per la seguretat emocional que representa, hi ha qui creu fermament en el federalisme malgrat la seva dificultat… i com sempre hi ha qui s’absté, o qui en fa ús dels dos conceptes depenent davant de quin públic es troba, o qui té per costum aquella cosa tan habitual en els nostres dies que és fer-ne ús per aconseguir buidar les paraules de contingut…

En tot cas, és un debat, que per la situació en la que es troba el PSC, no podem actuar com ho fem habitualment. Hem de cremar etapes. Hem de decidir-nos amb celeritat. Catalunya, o millor dit, la societat catalana no es pot permetre que els Socialistes de Catalunya visquin en un estat continu d’abstenció.

exclusióEls Unionistes parlen de responsabilitat, de mirar més enllà: “Ja n’hi ha de prou de parlar de tot allò que a la gent del carrer no l’importa”, “Parlem d’educació, de l’atur, de com no arriben a final de més cada dia més famílies…”, “No podem perdre el temps parlant d’altres coses”, “Hem de estar tots units, amb una sola veu” …

Realment és un discurs al que és molt difícil oposar-se. Com dius que educació, sanitat o atur no són els problemes més importants i immediats? El discurs unionista construeix aquesta trampa excloent. La superioritat moral dels seus “problemes” amenacen a qui no comparteix els arguments de la Unió. Com es poden situar a l’espai central altres debats? La dinàmica unionista genera una tendència excloent. Si no comparteixes el seu punt de vista no hi pots participar. No ets part de la Unió i en generes nous problemes. L’unionisme aconsegueix que sigui més important el que ens separa que el que ens uneix.

grupEl discurs federalista neix de la diversitat i de la profunda creença que comporta una riquesa. És una posició difícil, perquè s’obre a debatre tot, a reconèixer que no hi ha una homogeneïtat, però alhora ens proporciona una cultura inclusiva. Tothom que vulgui participar del projecte hi té cabuda, tothom suma. No hi ha qüestió que no pugui ser tractada. Hi ha el perill de la manca de coherència i de cohesió, però no són perills que no amenacin a les altres vies. El federalisme entén que no és important el que ens separa, sinó el que ens uneix.

La situació del PSC, el com ha de tornar a ser el gran partit de l’esquerra catalana, es afrontada per unionistes i federalistes. I és que vull deixar-ho clar, quan parlo d’Unionistes, Federalistes i als obviats voluntariament Independentistes no ho faig en el marc conceptual de l’encaix de Catalunya a Espanya. Ho faig per dibuixar, o caricaturitzar, les diferents cultures polítiques (organitzatives) de dins el PSC (i podria dir de qualsevol organització).

Els unionistes apel·len a no continuar el debat sobre el PSC. Que l’únic que cal es tancar files. Deixar de fer crítiques, que només ens fan mal, i baixar al carrer. Aquesta posició anima la creació d’Independentistes, aquells que creuen que ja no poden defensar els seus posicionaments dins del PSC. Pels federalistes el primer pas és reconstruir el PSC per poder tornar a ser una eina de transformació social. Els anys d’unionisme ens han dut a cada vegada ser menys i per tant cada vegada menys diversos i menys representatius, justament el que ha estat històricament la força del Socialisme Català.

Ens cal tornar a aprendre a valorar la importància de la confrontació d’idees, a protegir les posicions minoritàries com una riquesa a la que no volem, ni podem, renunciar i  a entendre que aquest és l’únic camí per reconectar amb la societat.

Als mals anomenats crítics, només els hem de demanar una cosa. Que allò que es defensa en públic es defensi també en els òrgans de participació interna del partit. No pots sortir signant un manifest si no has pres la paraula a un Consell Nacional. Perquè és veritat que tot sovint s’han oblidat que hi ha espais comuns de trobada.

publico00Tot sovint, el fer públiques posicions té a veure també amb trencar els lligams territorials. En obrir debats amb socialistes d’arreu de Catalunya. En deixar clar que existeix una rica pluralitat.

Com deia la @MirCarracedo a l’últim Consell de Federació de Barcelona: ” la meva lleialtat al partit passa per denunciar tot el que ens allunya per ser eina de transformació de la societat“. I no puc més que subscriure aquestes paraules. I ho faré prenent la paraula a tot arreu on tingui veu, en públic i en privat.

@ajejiro

Anuncis

Recuperar l’empatia

 

Tinc molt bones converses amEmpatiab una gran amiga meva amb la que sovint no tenim la mateixa opinió o pensament, i això no ens significa en cap cas que no continuem sent amics i continuem debatent sobre tot allò que ens preocupa.

I crec que passa perquè tenim la capacitat de situar-nos en la pell de l’altre. Som empàtics. L’empatia ha estat també moltes vegades tema de debat, i coincidim en la percepció que tenim sobre la pèrdua de capacitat d’empatia en general.

Dirigir una organització política com el PSC no és fàcil. Discrepar en les decisions tampoc. És aquí on crec que l’empatia ajudaria a facilitar ambdues tasques, i crec que és per aquí on el PSC – el conjunt de persones que fem el PSC – ha de començar a fer passes. Aquest camí permetria entendre millor la presa de decisions i millorar les reaccions davant de les discrepàncies. Aquest, és per mi, un pas bàsic per començar a construir el PSC de nou.

L’exercici empàtic en clau interna és també important per la seva aplicació externa. Si hi ha quelcom àmpliament compartit per la gent del PSC és la pèrdua de connexió del PSC amb la societat i amb la gent. Potser en la pèrdua d’empatia trobaríem grans respostes a molts dels problemes.

Assegut escoltant grans militants del PSC, un se n’adona que van ser capaços de sumar en un projecte únic sensibilitats molt diferents, que van entendre, que per poder articular una alternativa d’esquerres de país calia fer aquest exercici d’empatia, doncs al cap i a la fi, ajuda a comprendre que són moltes les coses que compartim i no tantes en les que discrepem.

@CarlesMaggi

Un món millor és possible.

Crec que ja ningú discuteix que la direcció del PSC fa molt de temps que està perduda.

Aprovem que estem a favor del dret a decidir i després ens dediquem a demostrar amb els fets tot el contrari, estem a favor de fer primàries i a la mínima excusa ens n’oblidem.

Un altre decepció per a una militància cada cop més cansada, cada cop més trista i cada cop amb menys orgull de pertànyer a aquest partit.

Orgull sempre ens quedarà perquè, com a mínim, sempre tindrem la nostra història, la que ens va permetre portar la sanitat a tothom de mans d’Ernest Lluch, la que ens va fer ser referent d’un catalanisme integrador i plural, la que ha propiciat que Catalunya tingués un únic model de educació inclusiu i no excloent.

N’estem molt orgullosos d’en Pasqual Maragall per la seva llei de Barris i pel seu intent de fer entendre a Espanya que Catalunya necessitava quelcom diferent, per la seva valentia i el seu esperit inconformista.

No podem estar més orgullosos d’haver impulsat l’ampliació dels drets civils com la llei del matrimoni igualitari i de la nostra obsessió amb les polítiques de gènere.

D’aquell partit que té al costat unes joventuts pensant constantment en la qualitat de vida dels i les joves de Catalunya, proposant solucions d’èxit com les meses d’emancipació juvenil  o innovadores com l’herència universal, la joventut política que de debò es preocupa dels problemes de classe (sí, encara existeix això tant antic).

No hem de permetre caure en la més absoluta decepció, hem de seguir endavant, hem de lluitar, no hem de deixar que ens prenguin aquest orgull col·lectiu, però per això cal reclamar-ho.

Hem de prendre la paraula i dir “Prou!”:

-Prou de votar diferent a Madrid i a Barcelona

-Prou d’incomplir els acords dels congressos.

-Prou de cabdillisme i de la defensa dels capos territorials com si governessin un petit regne de Taifes.

-Prou d’expulsar gent del partit amb posicions radicals, que no estan dintre dels valors fundacionals d’aquest, el nostre, partit.

-Prou de pensar més en la cadira pròpia que en el bé de la gent a la que representa i el bé general del Partit.

-Prou de fer servir els estatuts del Partit segons ens beneficiïn o no.

-Prou de la llei del silenci que veu en la discrepància deslleialtat.

Per això hem de treballar, per que torni a aquest partit l’alegria de la reforma de la societat, l’esperança d’un món millor, la il·lusió d’un projecte col·lectiu que tan sols vol la millora de la qualitat de vida de la gent d’aquest país sense oblidar les desigualtat i les injustícies, aquí i a fora.

El PSC ha de ser el partit de referència en temes de sostenibilitat, de generositat intergeneracional, de justícia social i de llibertat personal, en definitiva, aquest partit ha de ser el baluard de la democràcia, entesa com el poder dels que no el tenen, però per això hem de canviar, sentint-nos orgullosos de les nostres idees reformadores de la societat i de la nostra història.

Perquè un món millor és possible, un PSC millor ha de ser possible i és necessari.

@LacastaHuelin

Un inici…

Prenem la paraula. Com abans altres l’han pres. Com esperem que molts altres ho facin…

mitingdelallibertat

Ho fem perquè creiem que vivim moments on no es podem permetre els silencis. Cada veu que roman callada és una oportunitat perduda de fer millor el món que ens envolta. De transformar la societat. D’encaminar-nos cap a un futur més just. I tenim clar que per naltros no serà. I si durant el camí podem convèncer a més gent que alci la seva veu, molt millor.

Avui deixem enrere la seguretat de les converses en petit comité per donar publicitat a les nostres opinions, queixes, pors, il·lusions, projectes, adscripcions i solucions. I ho farem des de la perspectiva d’ activistes polítics. De militants al Partit dels Socialistes de Catalunya.

La imatge que il·lustra aquesta entrada és del conegut com míting de la llibertat. I és una declaració d’ intencions. Moltes de les aportacions giraran al voltant del #PSC. Perquè creiem que és la millor eina per transformar la societat. Perquè volem treballar per a què es torni a generar l’ il·lusió que bullia al Palau Blaugrana aquell 22 de juny de 1976. Perquè ha de tornar a representar la centralita social catalana.

Per tot això, avui prenem la paraula i et convidem que tu també ho facis.