Hi ha motius

Encara hi ha motius per seguir treballant per mantenir (canviant) el Partit del Socialistes de Catalunya.

Segueixo creient en un PSC plural, obert i heterogeni, que agrupi als ciutadans de Catalunya que vulguin un millor futur per a la seva gent.

Si la gent que està esgarrifada per alguns posicionaments de la actual cúpula marxa, tan sols quedarà la gent que veu i sent Catalunya d’una forma i Catalunya té moltes Catalunyes a dintre però forma una de sola.

Això sí, si us plau, escoltem-nos, sentim-nos , estimem-nos. Les majories, si arrasen i expulsen, cada cop seran més majories, més cohesionades, però menys plurals i per tant el PSC cada cop s’assemblarà menys a aquesta Catalunya que diem que volem representar.

Fa temps que se sent que el PSC s’ha d’obrir, que ha d’arribar a la ciutadania del carrer, que hem de ser ciutadania i que aquesta ha de fer el PSC, i no ho hem fet prou, a més, ens hem oblidat de cuidar-nos mútuament.

La cultura política dintre del meu partit està tocada de mort, ha de canviar, hem d’aconseguir entendre’ns i això reclama generositat per totes parts.

Necessitem la síntesi, acordar però dialogant, debatre per definir, necessitem pluralitat perquè Catalunya és plural.

Si estem d’acord amb el que és bàsic, volem una Catalunya que decideixi el seu futur, volem un estat del benestar fort, volem una sanitat i UNA educació pública i de qualitat, i sobretot que no haguem de patir la xacra de 900.000 aturats i a sobre resignar-nos, volem un estat del que ens en sentim partícips i orgullosos, per ser obert, plural, aglutinador de sensibilitats…

Bàsicament estem d’acord amb el que és fonamental, em resulta impossible de creure que no trobem una forma per tal de fer-ho.

Per això seguiré lluitant i treballant, perquè el PSC ha de ser reflex del que és Catalunya, vull que sigui Pere Navarro i Montserrat Tura, Laia Bonet i Rocío Martínez-Sempere, Elena Díaz Torrevejano i Alberto Lacasta.

@Lacastahuelin

Anuncis

Legitimitat i legalitat (petita reflexió personal)

La legitimitat, i la voluntat de sobirania del poble de Catalunya, per a mi, està fora de tot dubte.

Catalunya té dret a decidir, com a societat hem intentat el nostre encaix a dintre d’Espanya de mil i una formes diferents.

El temps, i les institucions estatals ens han demostrat que amb l’”Statu Quo” actual no hi ha forma d’aconseguir que la nostra realitat nacional, la nostra manca de finançament, la nostra voluntat com a poble de ser responsables de les nostres decisions siguin reconegudes, i conseqüència d’això hi ha un pensament molt majoritari, quasi hegemònic, a Catalunya de voler decidir el nostre futur.

Ara ens trobem amb un problema de camins per aconseguir el que tenim quasi tots clar.

Encara ens manca, dintre del marc legal, una forma d’intentar solucionar les nostres legítimes aspiracions: que el Parlament de Catalunya demani formalment a l’Estat Espanyol (avui per avui segueix sent el nostre marc de sobirania) la reforma constitucional que permeti aquest encaix, que porta inclosa la necessitat de la celebració d’un referèndum a l’àmbit català sobre quin futur volem pel nostre poble.

Perquè no esgotem totes les formules legals possibles abans de tirar pel broc gros? Si com a poble intentem l’única via legal que ja ens queda per intentar aconseguir els nostres objectius de reconeixement, perquè no la utilitzem? No veiem que si intentem totes les vies legals, i finalment no ens en sortim, tindrem tota la legitimitat per reclamar justícia?, com recentment sentia de boca d’en Toni Comín: “No veieu que ens carregaria de raons?”

Un altre tema és aquest argument com i perquè s’utilitza, però l’argument no deixa de ser vàlid, almenys per a mi.

Els tempos, i més en política, són importants. Les formes a vegades influeixen en la consecució dels Fins, sempre ha estat així, siguem intel·ligents.

@lacastahuelin

Siguem autèntics!

De les estacions de l’any, sens dubte la meva preferida és l’estiu, i no un estiu poc calorós, sinó un estiu autèntic: ple de calor. El mateix em passa amb l’hivern, tot i que no m’acaba d’agradar, prefereixo un hivern amb fred que un hivern calorós. I què dir de la tardor i la primavera, no saps mai cap on tirar, agafo paraigües o no, agafo l’abric o una gavardina, tanta variabilitat m’agrada ben poc.

Imagen

El mateix li passa a la societat quan es tracta de política i dels partits polítics. Sigui quina sigui la tendència ideològica de cada persona, el primer que demanem a qualsevol partit polític és l’autenticitat, que mostrin els seus postulats clarament i que no siguin com el Guadiana, ara vaig, ara vinc i mai arribo. Una vegada cada partit s’hagi definit, ja triarem qui creiem que pot representar millor la nostra manera de veure i sentir la societat. Però si no sabem cap a on va, segurament no el comptarem en les nostres opcions de tria i crec que les eleccions del 25 N ho van fer palès amb el càstig als dos partits majoritaris, entre d’altres motius.

Imagen

Si parlo del Partit dels Socialistes de Catalunya, ens defineix que som catalanistes i progressistes. Pel que fa al catalanisme, moltes són les postures i crec que ens manca un debat profund en el si del partit que ens permeti definir quin és el nostre model de país i tots els militants el puguem adoptar com a propi. Però pel que fa al nostre progressisme, no hi ha dubte, tots creiem en la llibertat i igualtat de les persones i en una societat més justa que permeti el desenvolupament dels projectes individuals i col·lectius; el que es tradueix en un estat del benestar fort- que tingui com a pilars l’educació i la sanitat, en una economia social de mercat i en la lluita pels drets socials. Només així tots els ciutadans i ciutadanes podran gaudir de les mateixes oportunitats que els permetin una qualitat de vida digna.

Per això, siguem autèntics en el nostre progressisme. Mentre es debat el dret a decidir, mentre es decideix el model de nació, que molts creuen que una vegada arribi s’acabaran els problemes, el PSC ha de mostrar la seva autenticitat progressista, ha d’aixecar la veu sense complexos i impulsar mesures per evitar la creixent desigualtat i polarització de la societat. Mostres d’aquesta desigualtat les llegim, les sentim i les vivim cada dia: poc apareixen en els mitjans, però ho copsem en la gent que coneixem, es demostra en la publicació de les dades de la renda familiar disponible al 2011 a la ciutat de Barcelona i es veu aprofundida amb mesures com les taxes judicials.

ImagenExemple d’aquesta autenticitat que reclamo és el pla de xoc contra l’atur juvenil que va impulsar la JSC (Joventuts Socialistes) de BCN i que conjuntament amb el grup municipal socialista encapçalat per en Jordi Martí a l’Ajuntament de Barcelona, van forçar un ple extraordinari el passat divendres 18 de gener en el que es va aprovar el pla, amb els vots del PSC, ICV-EUiA i UpB. I més exemples ens calen.

Quan entre els meus companys del PSC, uns opinen que cal més S o bé que cal més C, els hi dic que és un debat estèril, que calen els dos per igual, són dues cares de la mateixa moneda. Però ara mateix, en un dia a dia que només parla de sobirania nacional, els Socialistes de Catalunya hem de parlar i actuar més (i hauríem d’haver-ho fet abans) davant de les retallades de drets i d’oportunitats, perquè com es pot reclamar la sobirania nacional, si la llibertat i sobirania individual es veuen retallades.

Per acabar, com és de justícia, cal citar les fonts. La paraula autenticitat la vaig sentir fa poc en boca de la Rocío Martínez-Sampere. El catalanisme i progressisme en la declaració de principis del PSC que faig meva. Siguem autèntics!

@mircarracedo

Evitar el distanciament

valls_normalL’últim dia de l’any vam aprofitar per apropar-nos a Valls. Malgrat ser a prop del meu poble, naltros sempre hem mirat cap a Reus. Passejant-hi, al veure un parell de locals comercials tancats al carrer més comercial de la ciutat em vingué al cap un comentari que em va fer un amic “A Valls la millora de les comunicacions amb Tarragona li ha fet molt de mal”.

A la democràcia representativa, com a Valls, la millora de les comunicacions* li ha fet molt de mal. La conseqüent millora d’accés a la informació i la facilitat de la gent per comunicar-se de forma massiva han qüestionat el model representatiu i aquest no ha sabut donar les respostes a la velocitat que els nous temps requerien. No només passa a la política, malgrat ser el cas més representatiu; també el trobem el mateix desafecte amb altres institucions que fan servir el model; es diguin sindicats, federacions esportives o l’església. No podem oblidar ni negar els avantatges clars que comporta el sistema representatiu, en especial si els encarem cap a la facultat executiva. Fins ara la seva orientació cap a la consecució d’objectius , la flexibilitat i sobretot la capacitat de reaccionar amb rapidesa havien estat suficients per a que el sacrifici de democràcia que demana el sistema fos acceptat.

Però, i ja centrant-nos en política, els nous moviments comparteixen el assemblearisme com a model decisori. Cada cop són més les veus a la societat que demanen una democràcia que superi l’actual model de participació. No n’hi ha prou amb triar, elegir, càrrecs periòdicament, volen ser corresponsables, implicar-se en la presa de decisions. A més s’ha de sumar el descrèdit de la classe política i la manca d’identificació de la ciutadania amb ella.

participació-ciutadanaLes bases socialistes han fet seva aquestes reivindicacions. Ja en el darrer congrés els moviments de base van forçar que la candidatura a encapçalar les llistes al Parlament de Catalunya es tries mitjançant primàries obertes a tota la societat. Però això no ha aturat el progressiu distanciament entre la direcció i les bases. I molt menys després de no celebrar-les per escollir el cap de llista pel 25N.

La crisis de la representació es fa dramàtica en el cas d’una organització com el PSC. Els membres del Consell Nacional, màxim òrgan entre congressos i qui ha de fiscalitzar la feina encomanada a la Primera Secretaria i a la seva executiva són triats no per tots els militants sinó per delegats. O sigui hi ha un doble filtre. El mateix passa amb la primera secretaria que es elegida pels delegats de les diferents agrupacions. Tot plegat fa que la militància es vegi molt allunyada i poc identificada pels òrgans de direcció del partit.

Com pot el PSC superar aquest distanciament?

El primer pas és acceptar la manera d’articular el partit actualment no té res a veure amb una societat marcada per la millora de les xarxes de comunicació, dels mitjans de transports i les relacions horitzontals. No es pot concebre que un militant de Deltebre i un de Mataró no tingui espais comuns de participació. Com podem confeccionar un discurs integral de país si no impliquem a tota la militància en les diferents realitats territorials. Hem de crear xarxes relacionals que traspassin les agrupacions i les federacions.nous-temps

Algunes propostes concretes al respecte:

  • Elecció directa de la secretaria general nacional i de les federacions per part de tots els militants.
  • Elecció del candidat a President de la Generalitat mitjançant primàries obertes a tota la ciutadania.
  • Elecció directa dels representants de cada Federació per part de tota la militància i reducció del mandat a dos anys.
  • Conferència oberta anual al voltant de quatre preguntes, dues proposades per l’executiva i dues per la militància.
  • Potenciació de les sectorials.
  • Vertebració de grups de treball de suport a càrrecs electes.
  • Adscripció de càrrecs electes a territori.

@ajejiro

*Perdoneu-me que hagi jugat amb el doble sentit de comunicacions…

PSC, unionista o federalista?


La qüestió no és menor, volem un PSC unionista o federalista?

Hi ha a qui li tira  l’unionisme per la seguretat emocional que representa, hi ha qui creu fermament en el federalisme malgrat la seva dificultat… i com sempre hi ha qui s’absté, o qui en fa ús dels dos conceptes depenent davant de quin públic es troba, o qui té per costum aquella cosa tan habitual en els nostres dies que és fer-ne ús per aconseguir buidar les paraules de contingut…

En tot cas, és un debat, que per la situació en la que es troba el PSC, no podem actuar com ho fem habitualment. Hem de cremar etapes. Hem de decidir-nos amb celeritat. Catalunya, o millor dit, la societat catalana no es pot permetre que els Socialistes de Catalunya visquin en un estat continu d’abstenció.

exclusióEls Unionistes parlen de responsabilitat, de mirar més enllà: “Ja n’hi ha de prou de parlar de tot allò que a la gent del carrer no l’importa”, “Parlem d’educació, de l’atur, de com no arriben a final de més cada dia més famílies…”, “No podem perdre el temps parlant d’altres coses”, “Hem de estar tots units, amb una sola veu” …

Realment és un discurs al que és molt difícil oposar-se. Com dius que educació, sanitat o atur no són els problemes més importants i immediats? El discurs unionista construeix aquesta trampa excloent. La superioritat moral dels seus “problemes” amenacen a qui no comparteix els arguments de la Unió. Com es poden situar a l’espai central altres debats? La dinàmica unionista genera una tendència excloent. Si no comparteixes el seu punt de vista no hi pots participar. No ets part de la Unió i en generes nous problemes. L’unionisme aconsegueix que sigui més important el que ens separa que el que ens uneix.

grupEl discurs federalista neix de la diversitat i de la profunda creença que comporta una riquesa. És una posició difícil, perquè s’obre a debatre tot, a reconèixer que no hi ha una homogeneïtat, però alhora ens proporciona una cultura inclusiva. Tothom que vulgui participar del projecte hi té cabuda, tothom suma. No hi ha qüestió que no pugui ser tractada. Hi ha el perill de la manca de coherència i de cohesió, però no són perills que no amenacin a les altres vies. El federalisme entén que no és important el que ens separa, sinó el que ens uneix.

La situació del PSC, el com ha de tornar a ser el gran partit de l’esquerra catalana, es afrontada per unionistes i federalistes. I és que vull deixar-ho clar, quan parlo d’Unionistes, Federalistes i als obviats voluntariament Independentistes no ho faig en el marc conceptual de l’encaix de Catalunya a Espanya. Ho faig per dibuixar, o caricaturitzar, les diferents cultures polítiques (organitzatives) de dins el PSC (i podria dir de qualsevol organització).

Els unionistes apel·len a no continuar el debat sobre el PSC. Que l’únic que cal es tancar files. Deixar de fer crítiques, que només ens fan mal, i baixar al carrer. Aquesta posició anima la creació d’Independentistes, aquells que creuen que ja no poden defensar els seus posicionaments dins del PSC. Pels federalistes el primer pas és reconstruir el PSC per poder tornar a ser una eina de transformació social. Els anys d’unionisme ens han dut a cada vegada ser menys i per tant cada vegada menys diversos i menys representatius, justament el que ha estat històricament la força del Socialisme Català.

Ens cal tornar a aprendre a valorar la importància de la confrontació d’idees, a protegir les posicions minoritàries com una riquesa a la que no volem, ni podem, renunciar i  a entendre que aquest és l’únic camí per reconectar amb la societat.

Als mals anomenats crítics, només els hem de demanar una cosa. Que allò que es defensa en públic es defensi també en els òrgans de participació interna del partit. No pots sortir signant un manifest si no has pres la paraula a un Consell Nacional. Perquè és veritat que tot sovint s’han oblidat que hi ha espais comuns de trobada.

publico00Tot sovint, el fer públiques posicions té a veure també amb trencar els lligams territorials. En obrir debats amb socialistes d’arreu de Catalunya. En deixar clar que existeix una rica pluralitat.

Com deia la @MirCarracedo a l’últim Consell de Federació de Barcelona: ” la meva lleialtat al partit passa per denunciar tot el que ens allunya per ser eina de transformació de la societat“. I no puc més que subscriure aquestes paraules. I ho faré prenent la paraula a tot arreu on tingui veu, en públic i en privat.

@ajejiro

Recuperar l’empatia

 

Tinc molt bones converses amEmpatiab una gran amiga meva amb la que sovint no tenim la mateixa opinió o pensament, i això no ens significa en cap cas que no continuem sent amics i continuem debatent sobre tot allò que ens preocupa.

I crec que passa perquè tenim la capacitat de situar-nos en la pell de l’altre. Som empàtics. L’empatia ha estat també moltes vegades tema de debat, i coincidim en la percepció que tenim sobre la pèrdua de capacitat d’empatia en general.

Dirigir una organització política com el PSC no és fàcil. Discrepar en les decisions tampoc. És aquí on crec que l’empatia ajudaria a facilitar ambdues tasques, i crec que és per aquí on el PSC – el conjunt de persones que fem el PSC – ha de començar a fer passes. Aquest camí permetria entendre millor la presa de decisions i millorar les reaccions davant de les discrepàncies. Aquest, és per mi, un pas bàsic per començar a construir el PSC de nou.

L’exercici empàtic en clau interna és també important per la seva aplicació externa. Si hi ha quelcom àmpliament compartit per la gent del PSC és la pèrdua de connexió del PSC amb la societat i amb la gent. Potser en la pèrdua d’empatia trobaríem grans respostes a molts dels problemes.

Assegut escoltant grans militants del PSC, un se n’adona que van ser capaços de sumar en un projecte únic sensibilitats molt diferents, que van entendre, que per poder articular una alternativa d’esquerres de país calia fer aquest exercici d’empatia, doncs al cap i a la fi, ajuda a comprendre que són moltes les coses que compartim i no tantes en les que discrepem.

@CarlesMaggi

Un món millor és possible.

Crec que ja ningú discuteix que la direcció del PSC fa molt de temps que està perduda.

Aprovem que estem a favor del dret a decidir i després ens dediquem a demostrar amb els fets tot el contrari, estem a favor de fer primàries i a la mínima excusa ens n’oblidem.

Un altre decepció per a una militància cada cop més cansada, cada cop més trista i cada cop amb menys orgull de pertànyer a aquest partit.

Orgull sempre ens quedarà perquè, com a mínim, sempre tindrem la nostra història, la que ens va permetre portar la sanitat a tothom de mans d’Ernest Lluch, la que ens va fer ser referent d’un catalanisme integrador i plural, la que ha propiciat que Catalunya tingués un únic model de educació inclusiu i no excloent.

N’estem molt orgullosos d’en Pasqual Maragall per la seva llei de Barris i pel seu intent de fer entendre a Espanya que Catalunya necessitava quelcom diferent, per la seva valentia i el seu esperit inconformista.

No podem estar més orgullosos d’haver impulsat l’ampliació dels drets civils com la llei del matrimoni igualitari i de la nostra obsessió amb les polítiques de gènere.

D’aquell partit que té al costat unes joventuts pensant constantment en la qualitat de vida dels i les joves de Catalunya, proposant solucions d’èxit com les meses d’emancipació juvenil  o innovadores com l’herència universal, la joventut política que de debò es preocupa dels problemes de classe (sí, encara existeix això tant antic).

No hem de permetre caure en la més absoluta decepció, hem de seguir endavant, hem de lluitar, no hem de deixar que ens prenguin aquest orgull col·lectiu, però per això cal reclamar-ho.

Hem de prendre la paraula i dir “Prou!”:

-Prou de votar diferent a Madrid i a Barcelona

-Prou d’incomplir els acords dels congressos.

-Prou de cabdillisme i de la defensa dels capos territorials com si governessin un petit regne de Taifes.

-Prou d’expulsar gent del partit amb posicions radicals, que no estan dintre dels valors fundacionals d’aquest, el nostre, partit.

-Prou de pensar més en la cadira pròpia que en el bé de la gent a la que representa i el bé general del Partit.

-Prou de fer servir els estatuts del Partit segons ens beneficiïn o no.

-Prou de la llei del silenci que veu en la discrepància deslleialtat.

Per això hem de treballar, per que torni a aquest partit l’alegria de la reforma de la societat, l’esperança d’un món millor, la il·lusió d’un projecte col·lectiu que tan sols vol la millora de la qualitat de vida de la gent d’aquest país sense oblidar les desigualtat i les injustícies, aquí i a fora.

El PSC ha de ser el partit de referència en temes de sostenibilitat, de generositat intergeneracional, de justícia social i de llibertat personal, en definitiva, aquest partit ha de ser el baluard de la democràcia, entesa com el poder dels que no el tenen, però per això hem de canviar, sentint-nos orgullosos de les nostres idees reformadores de la societat i de la nostra història.

Perquè un món millor és possible, un PSC millor ha de ser possible i és necessari.

@LacastaHuelin

Un inici…

Prenem la paraula. Com abans altres l’han pres. Com esperem que molts altres ho facin…

mitingdelallibertat

Ho fem perquè creiem que vivim moments on no es podem permetre els silencis. Cada veu que roman callada és una oportunitat perduda de fer millor el món que ens envolta. De transformar la societat. D’encaminar-nos cap a un futur més just. I tenim clar que per naltros no serà. I si durant el camí podem convèncer a més gent que alci la seva veu, molt millor.

Avui deixem enrere la seguretat de les converses en petit comité per donar publicitat a les nostres opinions, queixes, pors, il·lusions, projectes, adscripcions i solucions. I ho farem des de la perspectiva d’ activistes polítics. De militants al Partit dels Socialistes de Catalunya.

La imatge que il·lustra aquesta entrada és del conegut com míting de la llibertat. I és una declaració d’ intencions. Moltes de les aportacions giraran al voltant del #PSC. Perquè creiem que és la millor eina per transformar la societat. Perquè volem treballar per a què es torni a generar l’ il·lusió que bullia al Palau Blaugrana aquell 22 de juny de 1976. Perquè ha de tornar a representar la centralita social catalana.

Per tot això, avui prenem la paraula i et convidem que tu també ho facis.