La via Europea

A les portes del proper 11 de setembre, que a mi m’agafarà tornant d’un viatge llarg i llunyà, i després d’escoltar, conversar i dialogar  amb molta gent aquests dies durant les Festes de Gràcia, m’agradaria exposar el meu pensament al respecte.

A totes les converses existeix un mal de fons. Una sensació, francament raonable y que comparteixo, de canviar les coses. Una decepció sobre un sistema en general que no ha sabut traslladar la importància en el fet de ser i que ha centrat la seva acceptació social en el fet de tenir. És a dir, de forma inconscient tots hem assumit el guió del capitalisme. Tenir per ser, i no ser per tenir! Compro ergo sóc , Tinc ergo sóc. Considero que en això tots hem sigut còmplices, política i societat, o societat i política – si és que realment no són una mena de sinònims.

Davant això, l’independentisme s’erigeix com la solució.
“Independència, per canviar-ho tot” em deien. Ha estat l’únic projecte polític i social que s’ha consolidat com l’alternativa a la situació socioeconòmica actual a Catalunya. Però això només ha passat aquí, a Catalunya. La necessitat de creure i plantejar un horitzó futur diferent a l’actual s’ha materialitzat en l’imaginari col·lectiu en la independència.  Adquirint a vegades una autoritat moral que em planteja certs dubtes al respecte. Una unidireccionalitat en el món política que a vegades dóna la sensació que no admet dubtes al respecte.

Coincideixo en gran part amb el diagnosi social. S’ha de canviar les coses, alguna cosa ens ha fallat i la resposta difícilment es trobarà amb les eines administrativo-politiques actuals, però deixeu-me afegir, que jo si que crec que la solució pot venir des de dins de les mateixes. Un dins que dóna per pressuposada la capacitat de permeabilitat que qualsevol opció política i de govern hauria de tenir. És a dir, el funcionament de l’Estat com s’ha esdevingut fins ara, ja no encaixa en el món actual, i s’ha de redefinir el seu paper. L’Estat està en crisis. I crec que aquest fet no només s’aplica a Catalunya i Espanya sinó que es perfectament extrapolable a la resta d’Europa. Per mi això són bones noticies. No estem sols. Per tant, el meu primer dubte és: la solució política passa per la creació d’una estructura en crisi– un nou Estat ?

Deia que l’Estat com el coneixem està en crisis, entre d’altres coses perquè la globalització ha comportat que el capital –el productiu i el financer – hagi superat l’Estat en benefici de no se sap ben bé qui. Amb això vull dir que l’equilibri necessari entre el poder econòmic i polític s’ha trencat. La balança s’ha decantat cap a una banda. Davant això, crec que els nostres esforços haurien d’anar centrats en recuperar l’equilibri. Següent dubte que se’m planteja,  la millor opció per recuperar l’equilibri passa per la creació d’un nou Estat – en crisi – que s’ha demostrat que s’ha vist superat pel poder econòmic i que no sembla que això canviï? No seria millor un plantejament de treball conjunt a nivell social i polític per definir un nou status quo, de la mà de tanta i tanta gent que viu a Espanya, a França, etc .., començant com a mínim per Europa? No es més eficient treballar per canviar Europa?

Expressats dos dels meus dubtes amb l’independentisme, el meu compromís està amb el dret a decidir. Tinc força clar que Catalunya serà i esdevindrà allò que decideixin els catalans. Tot i així, no ignoro les interdependències entre tots plegats i la necessitat d’arribar a acords. Sempre he entès la política com l’expressió de les ideologies, capaç de ser permeable – com comentava abans – i de poder arribar a pactes i acords. No m’agrada la idea d’adhesió com a tal, ni el plantejament únic.  I si existeix més d’una solució per superar la situació actual? Quan una societat perd la capacitat de debatre des de la pluralitat, utilitzant els arguments, la raó i evidentment les idees, alguna cosa no s’està fent bé. Em preocupa no estar entrant en un camí no adient per la convivència.

Barcelona és de colors

Un dia, no recordo qui ni quan, una persona  a la que se li va preguntar que li agradava del que havia passat a Barcelona, va respondre que recordava amb entusiasme quan Barcelona va passar a ser una ciutat de blanc i negres a una ciutat de colors. Es referia aquella etapa dels anys 80 en la que la ciutat, incapaç de veure la seva ànima en la seva trama urbana, va tornar el futur amb entusiasme. La campanya que sintetitzava el procés va ser aquella de ‘Barcelona posa’t guapa’, la recordeu?

Malauradament, però, Barcelona poc a poc se’ns està tornant grisa. La maleïda crisis ha generat un estat d’ànim que no és propi dels barcelonins i barcelonines, capaços de creure en si mateixos i de dur amb orgull el nom de la ciutat pel món. Però no només en la crisis trobem les raons per les que la ciutat s’està tornant grisa. Per mi la raó fonamental la trobem en un govern i un alcalde que han deixat de creure en Barcelona, que han deixat de creure en la capacitat creativa i d’innovació de la ciutat, que no representen ni volen representar l’esperit innovador, a vegades transgressiu, de la seva ciutadania.

Han transformat la gestió de la ciutat en un mer exercici comptable, seguint els mateixos mandats que venen d’Europa . Buidant-la de contingut i d’embranzida política. I això no és de rebut.

Barcelona mereix mirar al futur de cara a cara. Mereix generar oportunitats pels fills i filles d’aquella generació que van fer una transformació brutal de l’aparença de la ciutat per mostrar amb tota l’esplendor la seva ànima. Mereix ser optimista, entusiasta, transgessora, arriscada si cal. Mereix aprofitar totes i cada una de les oportunitats que els seus ciutadans li brinden.

L’oportunitat hi és. La política és la que ha de ser capaç de canalitzar aquests anhels i transformar-los en projectes. Barcelona és una ciutat de colors, els barcelonins i barcelonines creuen en si mateixos i en l’esperit real de la ciutat. El PSC ha representat des de sempre aquesta ànima real de la ciutat. Només cal generar un projecte que plasmi aquesta realitat i del ben cert que en tenim les ganes, les eines i la gent per fer-ho. Som-hi!

Triar el pinzell adequat per cada moment

Crec que no hi ha cosa que pugui fer més mandra que mirar una paret de casa i adonar-se’n que fa falta una ma de pintura. Un  cop superada la resistència inicial, buscant excuses de tota mena, al final no hi ha una altra que posar-s’hi – sempre que no s’opti per encarregar-ho a un amic o conegut.
Jo sóc dels que m’hi poso! La satisfacció de veure la paret com nova un cop s’han acabat les diferents capes és força gratificant, malgrat l’esforç i la mandra que abans esmentava.

El sistema per pintar parets és clar, primer cal triar el color – algun que sigui prou lluminós però amb algun punt de distinció perquè sigui original – en qualsevol cas, això sempre va a gustos.
Un cop triat el color, s’ha de passar el paper de vidre i tapar forats, i la paret ja estarà llesta per començar a pintar.
Comença la part més agradable, la de passar el corró amunt i avall per  donar-li la nova textura, però en compte, el corró no serveix per pintar tota la paret. Als angles, i aquells espais on la paret es troba amb algun altre element, cal agafar el pinzell i fer pinzellada fina, és el que farà del projecte un bon acabat.
I tot aquest procés, em recorda una mica els passos que va fent el PSC des del passat congrès. Allà es va decidir que calia pintar la paret, que s’havia de triar un nou color i passar paper de vidre!  Segurament hi haurà moltes visions de com s’han fet aquests passos, però allà on crec que cal que ens centrem és a l’hora de triar el pinzell.


Donada l’eminent voluntat internacionalista de la nostra organització i de les fases inicials del procés de consulta ciutadana sobre la relació entre Catalunya i Espanya, crec que cal triar un bon corró. No és moment d’entrar en detalls, no és el moment de fer pinzellada fina, estem pel dret a decidir, ja arribarà el moment de perfilar les cantonades i els punts d’unió d’altres elements. Ara bé, per tot allò que fa referència a les polítiques socials i econòmiques, si que cal filar prim. Cal agafar el pinzell més fi, perquè la realitat requereix propostes ben perfilades i que defineixin bé el projecte.
I crec que en aquest cas, el pintor(s) ho estava(en) fent a l’inrevés. S’havia triat el corró per temes socials i el pinzell per temes nacionals fet que fa que es desdibuixessin els perfils del nostre projecte i que ens estigués quedant una paret, si més no, curiosa de veure.

Poc a poc es va discernint el color i el perfil de la pared, potser a partir d’ara encertem més en la tria del pinzell.

Recuperar l’empatia

 

Tinc molt bones converses amEmpatiab una gran amiga meva amb la que sovint no tenim la mateixa opinió o pensament, i això no ens significa en cap cas que no continuem sent amics i continuem debatent sobre tot allò que ens preocupa.

I crec que passa perquè tenim la capacitat de situar-nos en la pell de l’altre. Som empàtics. L’empatia ha estat també moltes vegades tema de debat, i coincidim en la percepció que tenim sobre la pèrdua de capacitat d’empatia en general.

Dirigir una organització política com el PSC no és fàcil. Discrepar en les decisions tampoc. És aquí on crec que l’empatia ajudaria a facilitar ambdues tasques, i crec que és per aquí on el PSC – el conjunt de persones que fem el PSC – ha de començar a fer passes. Aquest camí permetria entendre millor la presa de decisions i millorar les reaccions davant de les discrepàncies. Aquest, és per mi, un pas bàsic per començar a construir el PSC de nou.

L’exercici empàtic en clau interna és també important per la seva aplicació externa. Si hi ha quelcom àmpliament compartit per la gent del PSC és la pèrdua de connexió del PSC amb la societat i amb la gent. Potser en la pèrdua d’empatia trobaríem grans respostes a molts dels problemes.

Assegut escoltant grans militants del PSC, un se n’adona que van ser capaços de sumar en un projecte únic sensibilitats molt diferents, que van entendre, que per poder articular una alternativa d’esquerres de país calia fer aquest exercici d’empatia, doncs al cap i a la fi, ajuda a comprendre que són moltes les coses que compartim i no tantes en les que discrepem.

@CarlesMaggi

Un inici…

Prenem la paraula. Com abans altres l’han pres. Com esperem que molts altres ho facin…

mitingdelallibertat

Ho fem perquè creiem que vivim moments on no es podem permetre els silencis. Cada veu que roman callada és una oportunitat perduda de fer millor el món que ens envolta. De transformar la societat. D’encaminar-nos cap a un futur més just. I tenim clar que per naltros no serà. I si durant el camí podem convèncer a més gent que alci la seva veu, molt millor.

Avui deixem enrere la seguretat de les converses en petit comité per donar publicitat a les nostres opinions, queixes, pors, il·lusions, projectes, adscripcions i solucions. I ho farem des de la perspectiva d’ activistes polítics. De militants al Partit dels Socialistes de Catalunya.

La imatge que il·lustra aquesta entrada és del conegut com míting de la llibertat. I és una declaració d’ intencions. Moltes de les aportacions giraran al voltant del #PSC. Perquè creiem que és la millor eina per transformar la societat. Perquè volem treballar per a què es torni a generar l’ il·lusió que bullia al Palau Blaugrana aquell 22 de juny de 1976. Perquè ha de tornar a representar la centralita social catalana.

Per tot això, avui prenem la paraula i et convidem que tu també ho facis.