La legitimitat, i la voluntat de sobirania del poble de Catalunya, per a mi, està fora de tot dubte.
Catalunya té dret a decidir, com a societat hem intentat el nostre encaix a dintre d’Espanya de mil i una formes diferents.
El temps, i les institucions estatals ens han demostrat que amb l’”Statu Quo” actual no hi ha forma d’aconseguir que la nostra realitat nacional, la nostra manca de finançament, la nostra voluntat com a poble de ser responsables de les nostres decisions siguin reconegudes, i conseqüència d’això hi ha un pensament molt majoritari, quasi hegemònic, a Catalunya de voler decidir el nostre futur.
Ara ens trobem amb un problema de camins per aconseguir el que tenim quasi tots clar.
Encara ens manca, dintre del marc legal, una forma d’intentar solucionar les nostres legítimes aspiracions: que el Parlament de Catalunya demani formalment a l’Estat Espanyol (avui per avui segueix sent el nostre marc de sobirania) la reforma constitucional que permeti aquest encaix, que porta inclosa la necessitat de la celebració d’un referèndum a l’àmbit català sobre quin futur volem pel nostre poble.
Perquè no esgotem totes les formules legals possibles abans de tirar pel broc gros? Si com a poble intentem l’única via legal que ja ens queda per intentar aconseguir els nostres objectius de reconeixement, perquè no la utilitzem? No veiem que si intentem totes les vies legals, i finalment no ens en sortim, tindrem tota la legitimitat per reclamar justícia?, com recentment sentia de boca d’en Toni Comín: “No veieu que ens carregaria de raons?”
Un altre tema és aquest argument com i perquè s’utilitza, però l’argument no deixa de ser vàlid, almenys per a mi.
Els tempos, i més en política, són importants. Les formes a vegades influeixen en la consecució dels Fins, sempre ha estat així, siguem intel·ligents.
@lacastahuelin
Prenem la paraula 