De principios de incertidumbre y artes varias

Durante las últimas semanas he leído y escuchado mucho acerca de los usos, virtudes y defectos de la disciplina de voto dentro de los partidos políticos.  No soy un docto en la materia ni tampoco un fanático de la norma. Considero que el actual sistema de listas cerradas y ley electoral ha quedado obsoleto para la actual sociedad y democracia española. Así como el actual sistema de democracia interna del PSC está basado en estructuras que se concibieron para una sociedad de hace 2 siglos. A ello seguro que dedicaré futuras entradas en este blog. En lo referente a la disciplina de voto santificada en unos estatutos que no siempre se cumplen considero que lo que se ajusta a la norma, lo normal, no es correcto por sí solo. Mi profesión de médico  hace que conciba la realidad desde un punto de vista eminentemente subjetivo aunque en base a un conocimiento teórico objetivo. Es posible que esta predisposición profesional a adaptar el conocimiento empírico a una situación única en cada paciente concreto haya impregnado otras áreas de mi cerebro. De ser así, mi capacidad de concebir el mundo y la realidad desde una perspectiva menos pragmática podría estar comprometida, lo reconozco y asumo. Sin embargo, me hace posible creer que un mismo problema puede tener soluciones distintas, incluso para una misma situación y contexto que se repitieran hasta el infinito no me resultaría difícil imaginar infinitas soluciones diferentes, todas ellas correctas.

Werner Heisenberg. Nobel de Física, 1932

Es una especie de principio de incertidumbre que hace de los médicos en nuestra egolatría superlativa concibamos la  medicina como un arte y no solo una ciencia (no ignoramos que todas las profesiones tienen algo de arte y que el ser humano tiene un deseo innato a la transcendencia, pero parece que nos reconforte creerlo así). En términos políticos, la dirección del PSC ha pasado en dos meses de considerar sacrosanta la disciplina de voto a romperla. Podría tratarse en de un ejemplo más del principio de incertidumbre.
Gráfico del Principio de Incertidumbre[/caption]Podríamos decir que es una manifestación que demuestra que la política es un arte y no sólo una ciencia. Sin embargo, cuando uno no explica mediante un razonamiento sólido y claro que hace que hoy veamos brechas, vericuetos o grandes avenidas donde ayer solo  veíamos un alto muro infranqueable, entonces, uno puede dar  una impresión bien diferente. Mi duda fundamental  es si el mensaje que se puede percibir sobre el posicionamiento del PSC sobre el derecho a decidir y como quiere plantear el futuro de Cataluña dentro de España es claro o no. Es difícil de explicar porque hoy uno hace lo que ayer condenó. Y alguien debe asumir  la responsabilidad de la impresión que podemos dar sobre que en Cataluña se percibe como centralismo lo que en Madrid se percibe como ruptura nacional. No se trataría pues de un ejemplo del principio de incertidumbre sino de simple incertidumbre.  Y es en esa pequeña diferencia donde surge la duda de si estamos o no ante un ejemplo más del arte de hacer política. Que el lector piense lo que a su juicio considere oportuno acerca de la disciplina de voto y acerca del manoseado debate nacional pero a mí me surgen dudas de hacia dónde estamos caminando y si no estamos perdiendo el objetivo principal de luchar por una sociedad más justa. De buen seguro que en los próximos días le saldrán al paso muchas y más sesudas explicaciones.

Ens uneix Barcelona

Durant els darrers temps al voltant del concepte de regeneració democràtica s’han omplert moltes pàgines de diaris, minuts de televisió i tertúlies radiofòniques. Tot el que envolta el model d’articulació de la nostra democràcia està en el punt de mira, i especialment els partits polítics. És un debat ineludible, que tots hem d’encarar, amb amplitud de mires i evitant dogmatismes. La societat ha de continuar pressionant amb esperit crític. La corresponsabilitat és el principi el final. Però en aquest camí cal reconèixer els avenços, les bones pràctiques… I n’hi han! I Primariesobertes2015.cat n’és una!

sumant190Darrera de Primàries Obertes 2015 trobem una proposta ambiciosa. La Barcelona socialista ha estat un model fructífer i d’èxit, però cal trobar nous plantejaments lligats a les noves circumstàncies. Com deia Judt “cal fer les mateixes preguntes però estant disposat a escoltar respostes diferents”. El @PSCBarcelona inicia aquest març un camí no gaire transitat. Fa una crida a la ciutadania progressista no per que recolzi el seu projecte de futur i present per la capital de Catalunya, sinó per escriure’l conjuntament. Els Socialistes de Barcelona posen de manifest una cosa que a vegades oblidem, els partits polítics són eines de transformació de la societat. I amb aquesta iniciativa posen l’eina a l’abast de tots aquells volen que la ciutat desperti. Passar pàgina a l’època Trias i l’època de la inèrcia com a estratègia. Perquè la Barcelona que ens enamora, la que es va posar guapa per tots nosaltres i pel món, és una ciutat de barris, dinàmica, diversa, innovadora, que aposta per la cultura, mestissa, divertida, acollidora, oberta al mar… i trapella. I perquè torni a ser així cal que la majoria progressista impulsi un nou projecte, que es corresponsabilitzi més enllà d’on ho havia fet fins ara.

bebe-orejaEl camí per a que BCN torni a tindre un governs d’esquerres comença amb la primera convenció subtitulada “Escoltar”. Amb formats diferents als habituals, donant la paraula a qui normalment no la pren, obrint el partit a tothom que vulgui sumar, aquest és una oportunitat increïble per tots aquells que reclamen una altra Política, uns altres polítics, uns altres partits…

A Escoltar, la seguiran Dialogar i Acordar on es definirà el programa del PSC de Barcelona. Però no acabarà aquí. Després ens esperen unes primàries obertes. Com us deia, exercici d’apertura total del Socialistes de Barcelona.

De ben segur que no serà un camí fàcil. Des del desprestigi de les organitzacions polítiques, el mal moment de la marca PSC, les pors a que l’aparell manipuli, la simplificació dels mitjans de comunicació… D’excuses en podem trobar moltes…

Però és un camí que val la pena començar! És un projecte diferent, obert a la ciutadania, exemple de la nova política que tots reclamem, on els progressistes podem deixar la nostra empenta, on no està res decidit, on et volen escoltar, on pots sumar.

A tots aquells que són progressistes, siguin o no votants del PSC, els convidaré a que m’acompanyin en aquest camí i ho comencin a fer anant a la primera convenció “Escoltar”. Perquè ens uneix una idea de Barcelona. Perquè tenim molt en comú i no em valen les excuses.

skylinebcn

Que tal la llibertat de vot?

El PSC ha reconegut que necessita redefinir el seu projecte polític.

De fet és del tot evident que cal fer-ho, la sangria constant de militància, el malestar i el rebombori a la Xarxa i els canvis constants d’opinió de la direcció, deixen palesa aquesta necessitat, que es materialitzarà amb cinc conferències nacionals.

Per ficar un exemple, molt de moda últimament, recordem que a la ponència del congrés del partit dèiem que estàvem en contra del dret a decidir, al programa electoral diem que estem a favor, a la intervenció del nostre primer secretari al debat d’investidura diu que ens abstindrem a tot el que tingui que veure amb el procés del dret a decidir, i acte seguit votem que no (tret de 5 díscols) en la declaració de sobirania al parlament.

confusion

Ara comença a nivell municipal a fer-se la pilota més i més gran, el grup municipal de Berga (entre d’altres) vota a favor, a l’ajuntament de Barcelona el grup vota majoritàriament en contra, però el president del grup s’absté i tres regidors es troben malalts, a cada diputació el PSC fa la seva…

La meva pregunta és: perquè la direcció del partit no dona llibertat de vot en aquest tema, vista la incoherència manifesta de la nostra posició? Perquè no deixem que la gent voti en consciència i ja està?

Si som un partit que passi el que passi, el dia després de la consulta, es dedicarà a millorar la societat, sigui quin sigui el seu marc, perquè ens posicionem en una o altre banda si dintre de la nostra organització tenim de tots els colors de sentiments patris. No ens perdem pel camí si us plau la societat catalana ens necessita socialistes i catalanistes (sense cognoms).

Sembla ser que han demanat una treva a can PSC, perquè volem trobar una síntesi, perquè volem sumar a tots i totes i no restar, reconèixer que hem de redefinir és un bon pas, però la millor forma de demostrar les bones intencions de suma no crec que sigui la imposició del vot.

Donem llibertat de vot en aquest tema!

votar

Una iniciativa de militants de base demana que en el tema del dret a decidir es tingui llibertat de vot, fins que les conferències trobin la síntesi que necessitem. Jo l’he signada.

@LacastaHuelin

Un compromiso personal

Mi comprommiso

Este es mi primera entrada en Prenem la Paraula. Supone además mi primera participación en un blog. Lo hago con la convicción de que el debate abierto, honesto y franco siempre resulta enriquecedor. A lo largo de mis futuras entradas iré compartiendo con vosotros mi visión del mundo. Lo hago desde la más absoluta humildad y aceptando la crítica como un elemento que enriquece y aporta profundidad a los argumentos.

En los tiempos que corren parece que nunca antes en la historia de nuestra joven democracia el papel de la política ha estado tan cuestionado. Así lo indican las últimas encuestas de opinión. A esta situación de desapego ciudadano se llega tras lo que se ha venido a llamar como la Gran Recesión. Esta última ha tenido un mayor impacto y está siendo más duradera para los ciudadanos europeos.

Lo que comenzó como una crisis financiera en el sistema norteamericano ha terminado ocasionando una crisis económica global. La actual situación supone para las generaciones de europeos nacidas tras el final de la segunda guerra mundial la primera gran amenaza sistémica a su bienestar. Dentro de la Unión Europea los estragos sociales se están dejando sentir de forma especialmente virulenta entre los denominados países periféricos. La lenta y no muy acertada gestión que se ha hecho desde las instituciones y líderes europeos ha provocado una profunda indignación en una buena parte de la sociedad. En España esta indignación creció con la implantación de medidas de corte neoliberal que han repartido los esfuerzos de forma desigual. De esta manera, la ciudadanía ha percibido que debía pagar por unos errores que ellos no habían cometido mientras que los altos cargos de indtituciones crediticias y políticos se retiraban a sus casas con suculentos beneficios.

Para los ciudadanos que se sentían próximos a posturas socialdemócratas esta frustración ha sido especialmente dura y ha provocado una justa ira y desafección. Como ciudadano progresista y de izquierdas puedo comprender que resulta difícil acaeptar algunas medidas de corte neoliberal que fueron implantadas o apoyadas por el principal partido de la izquierda. Y es que algo se habrá hecho mal. Y no podemos escudarnos en los innegables avances en derechos y libertades para no dar la cara antes los ciudadanos y votantes decepcionados.

A todo ello hay que añadir el continuo goteo de escándalos de corrupción en todos los estamentos del estado sin que la sociedad perciba que son justamente castigados. Particularmente en Cataluña la desafección con el Partit dels Socialistas de Catalunya se une a un contexto histórico donde parece que no somos capaces de reformular una propuesta económica ni social cercana a los principios de un partido que se considera catalanista y de izquierdas que aglutine a una mayoría social. Porque es esto último lo que no debemos olvidar: somos una fuerza política llamada a sumar los deseos de todas las catalanas y catalanes progresistas que se sienten parte de un pueblo con siglos de historia común. Para un partido como el PSC la tarea de recuperar un discurso mayoritario es más sencilla que para el resto de partidos. Y lo debe ser porque es lo que hemos representado históricamente en este país. No es una tarea desconocida para nosotros.

Además de los debates y divergencias que nos unen y separan en el proceso de adaptación a una nueva realidad rápidamente cambiante no debemos olvidar dos hechos que considero cruciales. Primero, un creciente sector de la sociedad ya no ve las estructuras orgánicas de los partidos con suficiente legitimación democrática. Como toda organización que desea representar la compleja realidad actual debemos adaptarnos a los cambios y plantear una revisión de nuestra estructura y de los procesos de toma de decisiones. En un sentido más amplio, un sector de la sociedad también clama por un replanteamiento del actual sistema de partidos y de listas electorales. Desde el PSC tenemos la obligación de dar respuesta a estas peticiones de una ciudadanía que sin duda es progresista y de izquierdas. Y en segundo término, debemos acompañar ese cambio estructural con una forma de hacer política. Hay que acercar el debate político al ciudadano y no restringirlo a foros exclusivamente políticos donde la comunicación es unidireccional. La ciudadanía se siente en parte desafecta con el actual sistema porque siente que nada o poco puede decidir sobre las decisiones que afectan a la realidad que no le es inmediata.

Desde mi humilde punto de vista considero que este cambio en las forma de hacer política debe venir acompañada de una ley de trasparencia más amplia. Siento igualmente que debemos dar una respuesta enérgica a la corrupción. En este sentido, no podemos olvidar que cuando un ciudadano entrega su voto a un partido como el PSC lo hace con la convicción de que se trabajará por una sociedad más justa. Este deseo de justicia e igualdad incluye que las acciones deben tener una respuesta. Y la respuesta al aprovechamiento de una posición pública en beneficio de intereses particulares no puede ser solo judicial. Las sentencias no devuelven la confianza al ciudadano y el actual sistema de partidos y la ley electoral vigentes no facilitan el castigo electoral individual.

La actual situación política es complicada, pero no supone nada en comparación al sufrimiento de miles de familias de este país y de casi seis millones de personas que no encuentran empleo. Siento que debemos cambiar para mejorar. Siento que luchar por un mundo más justo es una obligación moral para con la sociedad en la que vivo. Por ello me hice militante del PSC hace año y medio. Considero que el PSC tiene las personas y las herramientas para liderar de nuevo el discurso progresista de izquierdas. El PSC sabrá demostrar que una nueva forma de hacer política es posible. Es una labor difícil, pero la historia nos enseña que juntos y con convicción podemos construir un futuro mejor para todos.

Siguem autèntics!

De les estacions de l’any, sens dubte la meva preferida és l’estiu, i no un estiu poc calorós, sinó un estiu autèntic: ple de calor. El mateix em passa amb l’hivern, tot i que no m’acaba d’agradar, prefereixo un hivern amb fred que un hivern calorós. I què dir de la tardor i la primavera, no saps mai cap on tirar, agafo paraigües o no, agafo l’abric o una gavardina, tanta variabilitat m’agrada ben poc.

Imagen

El mateix li passa a la societat quan es tracta de política i dels partits polítics. Sigui quina sigui la tendència ideològica de cada persona, el primer que demanem a qualsevol partit polític és l’autenticitat, que mostrin els seus postulats clarament i que no siguin com el Guadiana, ara vaig, ara vinc i mai arribo. Una vegada cada partit s’hagi definit, ja triarem qui creiem que pot representar millor la nostra manera de veure i sentir la societat. Però si no sabem cap a on va, segurament no el comptarem en les nostres opcions de tria i crec que les eleccions del 25 N ho van fer palès amb el càstig als dos partits majoritaris, entre d’altres motius.

Imagen

Si parlo del Partit dels Socialistes de Catalunya, ens defineix que som catalanistes i progressistes. Pel que fa al catalanisme, moltes són les postures i crec que ens manca un debat profund en el si del partit que ens permeti definir quin és el nostre model de país i tots els militants el puguem adoptar com a propi. Però pel que fa al nostre progressisme, no hi ha dubte, tots creiem en la llibertat i igualtat de les persones i en una societat més justa que permeti el desenvolupament dels projectes individuals i col·lectius; el que es tradueix en un estat del benestar fort- que tingui com a pilars l’educació i la sanitat, en una economia social de mercat i en la lluita pels drets socials. Només així tots els ciutadans i ciutadanes podran gaudir de les mateixes oportunitats que els permetin una qualitat de vida digna.

Per això, siguem autèntics en el nostre progressisme. Mentre es debat el dret a decidir, mentre es decideix el model de nació, que molts creuen que una vegada arribi s’acabaran els problemes, el PSC ha de mostrar la seva autenticitat progressista, ha d’aixecar la veu sense complexos i impulsar mesures per evitar la creixent desigualtat i polarització de la societat. Mostres d’aquesta desigualtat les llegim, les sentim i les vivim cada dia: poc apareixen en els mitjans, però ho copsem en la gent que coneixem, es demostra en la publicació de les dades de la renda familiar disponible al 2011 a la ciutat de Barcelona i es veu aprofundida amb mesures com les taxes judicials.

ImagenExemple d’aquesta autenticitat que reclamo és el pla de xoc contra l’atur juvenil que va impulsar la JSC (Joventuts Socialistes) de BCN i que conjuntament amb el grup municipal socialista encapçalat per en Jordi Martí a l’Ajuntament de Barcelona, van forçar un ple extraordinari el passat divendres 18 de gener en el que es va aprovar el pla, amb els vots del PSC, ICV-EUiA i UpB. I més exemples ens calen.

Quan entre els meus companys del PSC, uns opinen que cal més S o bé que cal més C, els hi dic que és un debat estèril, que calen els dos per igual, són dues cares de la mateixa moneda. Però ara mateix, en un dia a dia que només parla de sobirania nacional, els Socialistes de Catalunya hem de parlar i actuar més (i hauríem d’haver-ho fet abans) davant de les retallades de drets i d’oportunitats, perquè com es pot reclamar la sobirania nacional, si la llibertat i sobirania individual es veuen retallades.

Per acabar, com és de justícia, cal citar les fonts. La paraula autenticitat la vaig sentir fa poc en boca de la Rocío Martínez-Sampere. El catalanisme i progressisme en la declaració de principis del PSC que faig meva. Siguem autèntics!

@mircarracedo

Evitar el distanciament

valls_normalL’últim dia de l’any vam aprofitar per apropar-nos a Valls. Malgrat ser a prop del meu poble, naltros sempre hem mirat cap a Reus. Passejant-hi, al veure un parell de locals comercials tancats al carrer més comercial de la ciutat em vingué al cap un comentari que em va fer un amic “A Valls la millora de les comunicacions amb Tarragona li ha fet molt de mal”.

A la democràcia representativa, com a Valls, la millora de les comunicacions* li ha fet molt de mal. La conseqüent millora d’accés a la informació i la facilitat de la gent per comunicar-se de forma massiva han qüestionat el model representatiu i aquest no ha sabut donar les respostes a la velocitat que els nous temps requerien. No només passa a la política, malgrat ser el cas més representatiu; també el trobem el mateix desafecte amb altres institucions que fan servir el model; es diguin sindicats, federacions esportives o l’església. No podem oblidar ni negar els avantatges clars que comporta el sistema representatiu, en especial si els encarem cap a la facultat executiva. Fins ara la seva orientació cap a la consecució d’objectius , la flexibilitat i sobretot la capacitat de reaccionar amb rapidesa havien estat suficients per a que el sacrifici de democràcia que demana el sistema fos acceptat.

Però, i ja centrant-nos en política, els nous moviments comparteixen el assemblearisme com a model decisori. Cada cop són més les veus a la societat que demanen una democràcia que superi l’actual model de participació. No n’hi ha prou amb triar, elegir, càrrecs periòdicament, volen ser corresponsables, implicar-se en la presa de decisions. A més s’ha de sumar el descrèdit de la classe política i la manca d’identificació de la ciutadania amb ella.

participació-ciutadanaLes bases socialistes han fet seva aquestes reivindicacions. Ja en el darrer congrés els moviments de base van forçar que la candidatura a encapçalar les llistes al Parlament de Catalunya es tries mitjançant primàries obertes a tota la societat. Però això no ha aturat el progressiu distanciament entre la direcció i les bases. I molt menys després de no celebrar-les per escollir el cap de llista pel 25N.

La crisis de la representació es fa dramàtica en el cas d’una organització com el PSC. Els membres del Consell Nacional, màxim òrgan entre congressos i qui ha de fiscalitzar la feina encomanada a la Primera Secretaria i a la seva executiva són triats no per tots els militants sinó per delegats. O sigui hi ha un doble filtre. El mateix passa amb la primera secretaria que es elegida pels delegats de les diferents agrupacions. Tot plegat fa que la militància es vegi molt allunyada i poc identificada pels òrgans de direcció del partit.

Com pot el PSC superar aquest distanciament?

El primer pas és acceptar la manera d’articular el partit actualment no té res a veure amb una societat marcada per la millora de les xarxes de comunicació, dels mitjans de transports i les relacions horitzontals. No es pot concebre que un militant de Deltebre i un de Mataró no tingui espais comuns de participació. Com podem confeccionar un discurs integral de país si no impliquem a tota la militància en les diferents realitats territorials. Hem de crear xarxes relacionals que traspassin les agrupacions i les federacions.nous-temps

Algunes propostes concretes al respecte:

  • Elecció directa de la secretaria general nacional i de les federacions per part de tots els militants.
  • Elecció del candidat a President de la Generalitat mitjançant primàries obertes a tota la ciutadania.
  • Elecció directa dels representants de cada Federació per part de tota la militància i reducció del mandat a dos anys.
  • Conferència oberta anual al voltant de quatre preguntes, dues proposades per l’executiva i dues per la militància.
  • Potenciació de les sectorials.
  • Vertebració de grups de treball de suport a càrrecs electes.
  • Adscripció de càrrecs electes a territori.

@ajejiro

*Perdoneu-me que hagi jugat amb el doble sentit de comunicacions…

PSC, unionista o federalista?


La qüestió no és menor, volem un PSC unionista o federalista?

Hi ha a qui li tira  l’unionisme per la seguretat emocional que representa, hi ha qui creu fermament en el federalisme malgrat la seva dificultat… i com sempre hi ha qui s’absté, o qui en fa ús dels dos conceptes depenent davant de quin públic es troba, o qui té per costum aquella cosa tan habitual en els nostres dies que és fer-ne ús per aconseguir buidar les paraules de contingut…

En tot cas, és un debat, que per la situació en la que es troba el PSC, no podem actuar com ho fem habitualment. Hem de cremar etapes. Hem de decidir-nos amb celeritat. Catalunya, o millor dit, la societat catalana no es pot permetre que els Socialistes de Catalunya visquin en un estat continu d’abstenció.

exclusióEls Unionistes parlen de responsabilitat, de mirar més enllà: “Ja n’hi ha de prou de parlar de tot allò que a la gent del carrer no l’importa”, “Parlem d’educació, de l’atur, de com no arriben a final de més cada dia més famílies…”, “No podem perdre el temps parlant d’altres coses”, “Hem de estar tots units, amb una sola veu” …

Realment és un discurs al que és molt difícil oposar-se. Com dius que educació, sanitat o atur no són els problemes més importants i immediats? El discurs unionista construeix aquesta trampa excloent. La superioritat moral dels seus “problemes” amenacen a qui no comparteix els arguments de la Unió. Com es poden situar a l’espai central altres debats? La dinàmica unionista genera una tendència excloent. Si no comparteixes el seu punt de vista no hi pots participar. No ets part de la Unió i en generes nous problemes. L’unionisme aconsegueix que sigui més important el que ens separa que el que ens uneix.

grupEl discurs federalista neix de la diversitat i de la profunda creença que comporta una riquesa. És una posició difícil, perquè s’obre a debatre tot, a reconèixer que no hi ha una homogeneïtat, però alhora ens proporciona una cultura inclusiva. Tothom que vulgui participar del projecte hi té cabuda, tothom suma. No hi ha qüestió que no pugui ser tractada. Hi ha el perill de la manca de coherència i de cohesió, però no són perills que no amenacin a les altres vies. El federalisme entén que no és important el que ens separa, sinó el que ens uneix.

La situació del PSC, el com ha de tornar a ser el gran partit de l’esquerra catalana, es afrontada per unionistes i federalistes. I és que vull deixar-ho clar, quan parlo d’Unionistes, Federalistes i als obviats voluntariament Independentistes no ho faig en el marc conceptual de l’encaix de Catalunya a Espanya. Ho faig per dibuixar, o caricaturitzar, les diferents cultures polítiques (organitzatives) de dins el PSC (i podria dir de qualsevol organització).

Els unionistes apel·len a no continuar el debat sobre el PSC. Que l’únic que cal es tancar files. Deixar de fer crítiques, que només ens fan mal, i baixar al carrer. Aquesta posició anima la creació d’Independentistes, aquells que creuen que ja no poden defensar els seus posicionaments dins del PSC. Pels federalistes el primer pas és reconstruir el PSC per poder tornar a ser una eina de transformació social. Els anys d’unionisme ens han dut a cada vegada ser menys i per tant cada vegada menys diversos i menys representatius, justament el que ha estat històricament la força del Socialisme Català.

Ens cal tornar a aprendre a valorar la importància de la confrontació d’idees, a protegir les posicions minoritàries com una riquesa a la que no volem, ni podem, renunciar i  a entendre que aquest és l’únic camí per reconectar amb la societat.

Als mals anomenats crítics, només els hem de demanar una cosa. Que allò que es defensa en públic es defensi també en els òrgans de participació interna del partit. No pots sortir signant un manifest si no has pres la paraula a un Consell Nacional. Perquè és veritat que tot sovint s’han oblidat que hi ha espais comuns de trobada.

publico00Tot sovint, el fer públiques posicions té a veure també amb trencar els lligams territorials. En obrir debats amb socialistes d’arreu de Catalunya. En deixar clar que existeix una rica pluralitat.

Com deia la @MirCarracedo a l’últim Consell de Federació de Barcelona: ” la meva lleialtat al partit passa per denunciar tot el que ens allunya per ser eina de transformació de la societat“. I no puc més que subscriure aquestes paraules. I ho faré prenent la paraula a tot arreu on tingui veu, en públic i en privat.

@ajejiro

Recuperar l’empatia

 

Tinc molt bones converses amEmpatiab una gran amiga meva amb la que sovint no tenim la mateixa opinió o pensament, i això no ens significa en cap cas que no continuem sent amics i continuem debatent sobre tot allò que ens preocupa.

I crec que passa perquè tenim la capacitat de situar-nos en la pell de l’altre. Som empàtics. L’empatia ha estat també moltes vegades tema de debat, i coincidim en la percepció que tenim sobre la pèrdua de capacitat d’empatia en general.

Dirigir una organització política com el PSC no és fàcil. Discrepar en les decisions tampoc. És aquí on crec que l’empatia ajudaria a facilitar ambdues tasques, i crec que és per aquí on el PSC – el conjunt de persones que fem el PSC – ha de començar a fer passes. Aquest camí permetria entendre millor la presa de decisions i millorar les reaccions davant de les discrepàncies. Aquest, és per mi, un pas bàsic per començar a construir el PSC de nou.

L’exercici empàtic en clau interna és també important per la seva aplicació externa. Si hi ha quelcom àmpliament compartit per la gent del PSC és la pèrdua de connexió del PSC amb la societat i amb la gent. Potser en la pèrdua d’empatia trobaríem grans respostes a molts dels problemes.

Assegut escoltant grans militants del PSC, un se n’adona que van ser capaços de sumar en un projecte únic sensibilitats molt diferents, que van entendre, que per poder articular una alternativa d’esquerres de país calia fer aquest exercici d’empatia, doncs al cap i a la fi, ajuda a comprendre que són moltes les coses que compartim i no tantes en les que discrepem.

@CarlesMaggi

Un món millor és possible.

Crec que ja ningú discuteix que la direcció del PSC fa molt de temps que està perduda.

Aprovem que estem a favor del dret a decidir i després ens dediquem a demostrar amb els fets tot el contrari, estem a favor de fer primàries i a la mínima excusa ens n’oblidem.

Un altre decepció per a una militància cada cop més cansada, cada cop més trista i cada cop amb menys orgull de pertànyer a aquest partit.

Orgull sempre ens quedarà perquè, com a mínim, sempre tindrem la nostra història, la que ens va permetre portar la sanitat a tothom de mans d’Ernest Lluch, la que ens va fer ser referent d’un catalanisme integrador i plural, la que ha propiciat que Catalunya tingués un únic model de educació inclusiu i no excloent.

N’estem molt orgullosos d’en Pasqual Maragall per la seva llei de Barris i pel seu intent de fer entendre a Espanya que Catalunya necessitava quelcom diferent, per la seva valentia i el seu esperit inconformista.

No podem estar més orgullosos d’haver impulsat l’ampliació dels drets civils com la llei del matrimoni igualitari i de la nostra obsessió amb les polítiques de gènere.

D’aquell partit que té al costat unes joventuts pensant constantment en la qualitat de vida dels i les joves de Catalunya, proposant solucions d’èxit com les meses d’emancipació juvenil  o innovadores com l’herència universal, la joventut política que de debò es preocupa dels problemes de classe (sí, encara existeix això tant antic).

No hem de permetre caure en la més absoluta decepció, hem de seguir endavant, hem de lluitar, no hem de deixar que ens prenguin aquest orgull col·lectiu, però per això cal reclamar-ho.

Hem de prendre la paraula i dir “Prou!”:

-Prou de votar diferent a Madrid i a Barcelona

-Prou d’incomplir els acords dels congressos.

-Prou de cabdillisme i de la defensa dels capos territorials com si governessin un petit regne de Taifes.

-Prou d’expulsar gent del partit amb posicions radicals, que no estan dintre dels valors fundacionals d’aquest, el nostre, partit.

-Prou de pensar més en la cadira pròpia que en el bé de la gent a la que representa i el bé general del Partit.

-Prou de fer servir els estatuts del Partit segons ens beneficiïn o no.

-Prou de la llei del silenci que veu en la discrepància deslleialtat.

Per això hem de treballar, per que torni a aquest partit l’alegria de la reforma de la societat, l’esperança d’un món millor, la il·lusió d’un projecte col·lectiu que tan sols vol la millora de la qualitat de vida de la gent d’aquest país sense oblidar les desigualtat i les injustícies, aquí i a fora.

El PSC ha de ser el partit de referència en temes de sostenibilitat, de generositat intergeneracional, de justícia social i de llibertat personal, en definitiva, aquest partit ha de ser el baluard de la democràcia, entesa com el poder dels que no el tenen, però per això hem de canviar, sentint-nos orgullosos de les nostres idees reformadores de la societat i de la nostra història.

Perquè un món millor és possible, un PSC millor ha de ser possible i és necessari.

@LacastaHuelin

Un inici…

Prenem la paraula. Com abans altres l’han pres. Com esperem que molts altres ho facin…

mitingdelallibertat

Ho fem perquè creiem que vivim moments on no es podem permetre els silencis. Cada veu que roman callada és una oportunitat perduda de fer millor el món que ens envolta. De transformar la societat. D’encaminar-nos cap a un futur més just. I tenim clar que per naltros no serà. I si durant el camí podem convèncer a més gent que alci la seva veu, molt millor.

Avui deixem enrere la seguretat de les converses en petit comité per donar publicitat a les nostres opinions, queixes, pors, il·lusions, projectes, adscripcions i solucions. I ho farem des de la perspectiva d’ activistes polítics. De militants al Partit dels Socialistes de Catalunya.

La imatge que il·lustra aquesta entrada és del conegut com míting de la llibertat. I és una declaració d’ intencions. Moltes de les aportacions giraran al voltant del #PSC. Perquè creiem que és la millor eina per transformar la societat. Perquè volem treballar per a què es torni a generar l’ il·lusió que bullia al Palau Blaugrana aquell 22 de juny de 1976. Perquè ha de tornar a representar la centralita social catalana.

Per tot això, avui prenem la paraula i et convidem que tu també ho facis.