A les portes del proper 11 de setembre, que a mi m’agafarà tornant d’un viatge llarg i llunyà, i després d’escoltar, conversar i dialogar amb molta gent aquests dies durant les Festes de Gràcia, m’agradaria exposar el meu pensament al respecte.
A totes les converses existeix un mal de fons. Una sensació, francament raonable y que comparteixo, de canviar les coses. Una decepció sobre un sistema en general que no ha sabut traslladar la importància en el fet de ser i que ha centrat la seva acceptació social en el fet de tenir. És a dir, de forma inconscient tots hem assumit el guió del capitalisme. Tenir per ser, i no ser per tenir! Compro ergo sóc , Tinc ergo sóc. Considero que en això tots hem sigut còmplices, política i societat, o societat i política – si és que realment no són una mena de sinònims.
Davant això, l’independentisme s’erigeix com la solució.
“Independència, per canviar-ho tot” em deien. Ha estat l’únic projecte polític i social que s’ha consolidat com l’alternativa a la situació socioeconòmica actual a Catalunya. Però això només ha passat aquí, a Catalunya. La necessitat de creure i plantejar un horitzó futur diferent a l’actual s’ha materialitzat en l’imaginari col·lectiu en la independència. Adquirint a vegades una autoritat moral que em planteja certs dubtes al respecte. Una unidireccionalitat en el món política que a vegades dóna la sensació que no admet dubtes al respecte.
Coincideixo en gran part amb el diagnosi social. S’ha de canviar les coses, alguna cosa ens ha fallat i la resposta difícilment es trobarà amb les eines administrativo-politiques actuals, però deixeu-me afegir, que jo si que crec que la solució pot venir des de dins de les mateixes. Un dins que dóna per pressuposada la capacitat de permeabilitat que qualsevol opció política i de govern hauria de tenir. És a dir, el funcionament de l’Estat com s’ha esdevingut fins ara, ja no encaixa en el món actual, i s’ha de redefinir el seu paper. L’Estat està en crisis. I crec que aquest fet no només s’aplica a Catalunya i Espanya sinó que es perfectament extrapolable a la resta d’Europa. Per mi això són bones noticies. No estem sols. Per tant, el meu primer dubte és: la solució política passa per la creació d’una estructura en crisi– un nou Estat ?
Deia que l’Estat com el coneixem està en crisis, entre d’altres coses perquè la globalització ha comportat que el capital –el productiu i el financer – hagi superat l’Estat en benefici de no se sap ben bé qui. Amb això vull dir que l’equilibri necessari entre el poder econòmic i polític s’ha trencat. La balança s’ha decantat cap a una banda. Davant això, crec que els nostres esforços haurien d’anar centrats en recuperar l’equilibri. Següent dubte que se’m planteja, la millor opció per recuperar l’equilibri passa per la creació d’un nou Estat – en crisi – que s’ha demostrat que s’ha vist superat pel poder econòmic i que no sembla que això canviï? No seria millor un plantejament de treball conjunt a nivell social i polític per definir un nou status quo, de la mà de tanta i tanta gent que viu a Espanya, a França, etc .., començant com a mínim per Europa? No es més eficient treballar per canviar Europa?
Expressats dos dels meus dubtes amb l’independentisme, el meu compromís està amb el dret a decidir. Tinc força clar que Catalunya serà i esdevindrà allò que decideixin els catalans. Tot i així, no ignoro les interdependències entre tots plegats i la necessitat d’arribar a acords. Sempre he entès la política com l’expressió de les ideologies, capaç de ser permeable – com comentava abans – i de poder arribar a pactes i acords. No m’agrada la idea d’adhesió com a tal, ni el plantejament únic. I si existeix més d’una solució per superar la situació actual? Quan una societat perd la capacitat de debatre des de la pluralitat, utilitzant els arguments, la raó i evidentment les idees, alguna cosa no s’està fent bé. Em preocupa no estar entrant en un camí no adient per la convivència.
Prenem la paraula 