La via Europea

A les portes del proper 11 de setembre, que a mi m’agafarà tornant d’un viatge llarg i llunyà, i després d’escoltar, conversar i dialogar  amb molta gent aquests dies durant les Festes de Gràcia, m’agradaria exposar el meu pensament al respecte.

A totes les converses existeix un mal de fons. Una sensació, francament raonable y que comparteixo, de canviar les coses. Una decepció sobre un sistema en general que no ha sabut traslladar la importància en el fet de ser i que ha centrat la seva acceptació social en el fet de tenir. És a dir, de forma inconscient tots hem assumit el guió del capitalisme. Tenir per ser, i no ser per tenir! Compro ergo sóc , Tinc ergo sóc. Considero que en això tots hem sigut còmplices, política i societat, o societat i política – si és que realment no són una mena de sinònims.

Davant això, l’independentisme s’erigeix com la solució.
“Independència, per canviar-ho tot” em deien. Ha estat l’únic projecte polític i social que s’ha consolidat com l’alternativa a la situació socioeconòmica actual a Catalunya. Però això només ha passat aquí, a Catalunya. La necessitat de creure i plantejar un horitzó futur diferent a l’actual s’ha materialitzat en l’imaginari col·lectiu en la independència.  Adquirint a vegades una autoritat moral que em planteja certs dubtes al respecte. Una unidireccionalitat en el món política que a vegades dóna la sensació que no admet dubtes al respecte.

Coincideixo en gran part amb el diagnosi social. S’ha de canviar les coses, alguna cosa ens ha fallat i la resposta difícilment es trobarà amb les eines administrativo-politiques actuals, però deixeu-me afegir, que jo si que crec que la solució pot venir des de dins de les mateixes. Un dins que dóna per pressuposada la capacitat de permeabilitat que qualsevol opció política i de govern hauria de tenir. És a dir, el funcionament de l’Estat com s’ha esdevingut fins ara, ja no encaixa en el món actual, i s’ha de redefinir el seu paper. L’Estat està en crisis. I crec que aquest fet no només s’aplica a Catalunya i Espanya sinó que es perfectament extrapolable a la resta d’Europa. Per mi això són bones noticies. No estem sols. Per tant, el meu primer dubte és: la solució política passa per la creació d’una estructura en crisi– un nou Estat ?

Deia que l’Estat com el coneixem està en crisis, entre d’altres coses perquè la globalització ha comportat que el capital –el productiu i el financer – hagi superat l’Estat en benefici de no se sap ben bé qui. Amb això vull dir que l’equilibri necessari entre el poder econòmic i polític s’ha trencat. La balança s’ha decantat cap a una banda. Davant això, crec que els nostres esforços haurien d’anar centrats en recuperar l’equilibri. Següent dubte que se’m planteja,  la millor opció per recuperar l’equilibri passa per la creació d’un nou Estat – en crisi – que s’ha demostrat que s’ha vist superat pel poder econòmic i que no sembla que això canviï? No seria millor un plantejament de treball conjunt a nivell social i polític per definir un nou status quo, de la mà de tanta i tanta gent que viu a Espanya, a França, etc .., començant com a mínim per Europa? No es més eficient treballar per canviar Europa?

Expressats dos dels meus dubtes amb l’independentisme, el meu compromís està amb el dret a decidir. Tinc força clar que Catalunya serà i esdevindrà allò que decideixin els catalans. Tot i així, no ignoro les interdependències entre tots plegats i la necessitat d’arribar a acords. Sempre he entès la política com l’expressió de les ideologies, capaç de ser permeable – com comentava abans – i de poder arribar a pactes i acords. No m’agrada la idea d’adhesió com a tal, ni el plantejament únic.  I si existeix més d’una solució per superar la situació actual? Quan una societat perd la capacitat de debatre des de la pluralitat, utilitzant els arguments, la raó i evidentment les idees, alguna cosa no s’està fent bé. Em preocupa no estar entrant en un camí no adient per la convivència.

Barcelona és de colors

Un dia, no recordo qui ni quan, una persona  a la que se li va preguntar que li agradava del que havia passat a Barcelona, va respondre que recordava amb entusiasme quan Barcelona va passar a ser una ciutat de blanc i negres a una ciutat de colors. Es referia aquella etapa dels anys 80 en la que la ciutat, incapaç de veure la seva ànima en la seva trama urbana, va tornar el futur amb entusiasme. La campanya que sintetitzava el procés va ser aquella de ‘Barcelona posa’t guapa’, la recordeu?

Malauradament, però, Barcelona poc a poc se’ns està tornant grisa. La maleïda crisis ha generat un estat d’ànim que no és propi dels barcelonins i barcelonines, capaços de creure en si mateixos i de dur amb orgull el nom de la ciutat pel món. Però no només en la crisis trobem les raons per les que la ciutat s’està tornant grisa. Per mi la raó fonamental la trobem en un govern i un alcalde que han deixat de creure en Barcelona, que han deixat de creure en la capacitat creativa i d’innovació de la ciutat, que no representen ni volen representar l’esperit innovador, a vegades transgressiu, de la seva ciutadania.

Han transformat la gestió de la ciutat en un mer exercici comptable, seguint els mateixos mandats que venen d’Europa . Buidant-la de contingut i d’embranzida política. I això no és de rebut.

Barcelona mereix mirar al futur de cara a cara. Mereix generar oportunitats pels fills i filles d’aquella generació que van fer una transformació brutal de l’aparença de la ciutat per mostrar amb tota l’esplendor la seva ànima. Mereix ser optimista, entusiasta, transgessora, arriscada si cal. Mereix aprofitar totes i cada una de les oportunitats que els seus ciutadans li brinden.

L’oportunitat hi és. La política és la que ha de ser capaç de canalitzar aquests anhels i transformar-los en projectes. Barcelona és una ciutat de colors, els barcelonins i barcelonines creuen en si mateixos i en l’esperit real de la ciutat. El PSC ha representat des de sempre aquesta ànima real de la ciutat. Només cal generar un projecte que plasmi aquesta realitat i del ben cert que en tenim les ganes, les eines i la gent per fer-ho. Som-hi!

Algunas de mis reflexiones sobre responsabilidad

ImatgeUno de los temas que el movimiento 15M puso sobre la mesa fue el de la responsabilidad de las elites políticas y financieras en la gestación de lo que se ha denominado gran depresión. Al grito de “no nos representan”, se dejaba patente que por un lado eran esas élites las que habían consentido, por acción especulativa o por inacción legislativa, la burbuja financiera. Se transmitía además un componente moral de la representación. Y es que esos dirigentes, que acumulaban riqueza y poder, no habían sufrido ninguna consecuencia negativa de sus acciones. ¿Dónde estaba la responsabilidad de nuestros dirigentes sino se recibía ningún castigo por la mala gestión? Y es que es en algunos ámbitos la responsabilidad se diluye tanto que los desastres parecen no tener ningún padre. Me centraré en el sistema político actual para intentar clarificar algunos aspectos que requerirían de una revisión prioritaria si se quiere restaurar la credibilidad de nuestro sistema democrático .

El primer punto hace referencia a la responsabilidad moral y política, aquella que va mas allá del obsoleto debate sobre la imputación, acusación y culpabilidad. Recordar a los partidos y cargos electos que la confianza depositada en ellos por los ciudadanos se puede ver afectada no solo por sentencias firmes judiciales sino comportamientos extrajudiciales no debería ser necesario en un sistema democrático. Pero es que este sistema tiene carencias que la perentoria situación actual convierte en urgentes. No hay verdadera responsabilidad en el hecho de desempeñar un cargo público si en caso de negligencia no hay ninguna vía punitiva que el electorado pueda activar. La actual respuesta de que en caso de imputación debe primar la presunción de inocencia es válida y un pilar fundamental de nuestro sistema de derecho. Sin embargo, esta respuesta solo hace referencia a responsabilidades jurídicas. Ni rastro de la social y política, básicas en la definición conceptual de responsabilidad.

Un segundo punto a analizar es si la afirmación de que los ciudadanos pueden expresar este descontento en las urnas es real en este sentido. El actual sistema de partidos y listas cerradas hace que para el ciudadano castigar a un representante concreto sea imposible. Su vía de castigo mas rápida es votando a otro partido. Esta percepción acentúa el hecho de que las élites se protegen entre sí. No podemos permitirnos un sistema en el que sólo se depuran responsabilidades legales con sentencias firmes. Actos de dudosa legalidad, comentarios que atentan contra los derechos de una parte de la sociedad, conversaciones desafortunadas, comportamientos inapropiados deben de poder ser sometidos a la confianza de la ciudadanía. Para ello los representantes deben saber que de su buen desempeño dependerá su reelección, y no de la oscura confección de unas las listas electorales, algunas veces elaboradas por los mismos cuestionados.

Es necesaria una nueva cultura política si lo que queremos es restaurar la imagen y estabilidad de nuestra democracia. Para implementar esta nueva forma de hacer y relacionarse, ciudadanía y representantes, deben abrir y promover un debate maduro. Hay que revisar los actuales cánones del pacto político-social. Los representantes políticos no sólo gestionan lo público, deben hacer política. Pero los cambios en los usos y costumbres no necesitan sólo de nuevos marcos legales y actuaciones judiciales, son necesarios movimientos claros y contundentes. Temas como listas desbloquedas, circunscripciones electorales, ley de partidos o cambios estaturarios han sido puestos en la agenda por parte de del PSC y otros partidos progresistas en los últimos tiempos. Pero hay acciones que pueden y deben ser acometidas sin dilación, nuestra credibilidad y nuetros votantes (pasados, presentes y potenciales) nos lo reclaman. ¿Quién asume la responsabilidad de retrasar estas actuaciones? Y lo que es más preocupante: ¿Por qué algunos parecen querer postponerlas?

Triar el pinzell adequat per cada moment

Crec que no hi ha cosa que pugui fer més mandra que mirar una paret de casa i adonar-se’n que fa falta una ma de pintura. Un  cop superada la resistència inicial, buscant excuses de tota mena, al final no hi ha una altra que posar-s’hi – sempre que no s’opti per encarregar-ho a un amic o conegut.
Jo sóc dels que m’hi poso! La satisfacció de veure la paret com nova un cop s’han acabat les diferents capes és força gratificant, malgrat l’esforç i la mandra que abans esmentava.

El sistema per pintar parets és clar, primer cal triar el color – algun que sigui prou lluminós però amb algun punt de distinció perquè sigui original – en qualsevol cas, això sempre va a gustos.
Un cop triat el color, s’ha de passar el paper de vidre i tapar forats, i la paret ja estarà llesta per començar a pintar.
Comença la part més agradable, la de passar el corró amunt i avall per  donar-li la nova textura, però en compte, el corró no serveix per pintar tota la paret. Als angles, i aquells espais on la paret es troba amb algun altre element, cal agafar el pinzell i fer pinzellada fina, és el que farà del projecte un bon acabat.
I tot aquest procés, em recorda una mica els passos que va fent el PSC des del passat congrès. Allà es va decidir que calia pintar la paret, que s’havia de triar un nou color i passar paper de vidre!  Segurament hi haurà moltes visions de com s’han fet aquests passos, però allà on crec que cal que ens centrem és a l’hora de triar el pinzell.


Donada l’eminent voluntat internacionalista de la nostra organització i de les fases inicials del procés de consulta ciutadana sobre la relació entre Catalunya i Espanya, crec que cal triar un bon corró. No és moment d’entrar en detalls, no és el moment de fer pinzellada fina, estem pel dret a decidir, ja arribarà el moment de perfilar les cantonades i els punts d’unió d’altres elements. Ara bé, per tot allò que fa referència a les polítiques socials i econòmiques, si que cal filar prim. Cal agafar el pinzell més fi, perquè la realitat requereix propostes ben perfilades i que defineixin bé el projecte.
I crec que en aquest cas, el pintor(s) ho estava(en) fent a l’inrevés. S’havia triat el corró per temes socials i el pinzell per temes nacionals fet que fa que es desdibuixessin els perfils del nostre projecte i que ens estigués quedant una paret, si més no, curiosa de veure.

Poc a poc es va discernint el color i el perfil de la pared, potser a partir d’ara encertem més en la tria del pinzell.

De principios de incertidumbre y artes varias

Durante las últimas semanas he leído y escuchado mucho acerca de los usos, virtudes y defectos de la disciplina de voto dentro de los partidos políticos.  No soy un docto en la materia ni tampoco un fanático de la norma. Considero que el actual sistema de listas cerradas y ley electoral ha quedado obsoleto para la actual sociedad y democracia española. Así como el actual sistema de democracia interna del PSC está basado en estructuras que se concibieron para una sociedad de hace 2 siglos. A ello seguro que dedicaré futuras entradas en este blog. En lo referente a la disciplina de voto santificada en unos estatutos que no siempre se cumplen considero que lo que se ajusta a la norma, lo normal, no es correcto por sí solo. Mi profesión de médico  hace que conciba la realidad desde un punto de vista eminentemente subjetivo aunque en base a un conocimiento teórico objetivo. Es posible que esta predisposición profesional a adaptar el conocimiento empírico a una situación única en cada paciente concreto haya impregnado otras áreas de mi cerebro. De ser así, mi capacidad de concebir el mundo y la realidad desde una perspectiva menos pragmática podría estar comprometida, lo reconozco y asumo. Sin embargo, me hace posible creer que un mismo problema puede tener soluciones distintas, incluso para una misma situación y contexto que se repitieran hasta el infinito no me resultaría difícil imaginar infinitas soluciones diferentes, todas ellas correctas.

Werner Heisenberg. Nobel de Física, 1932

Es una especie de principio de incertidumbre que hace de los médicos en nuestra egolatría superlativa concibamos la  medicina como un arte y no solo una ciencia (no ignoramos que todas las profesiones tienen algo de arte y que el ser humano tiene un deseo innato a la transcendencia, pero parece que nos reconforte creerlo así). En términos políticos, la dirección del PSC ha pasado en dos meses de considerar sacrosanta la disciplina de voto a romperla. Podría tratarse en de un ejemplo más del principio de incertidumbre.
Gráfico del Principio de Incertidumbre[/caption]Podríamos decir que es una manifestación que demuestra que la política es un arte y no sólo una ciencia. Sin embargo, cuando uno no explica mediante un razonamiento sólido y claro que hace que hoy veamos brechas, vericuetos o grandes avenidas donde ayer solo  veíamos un alto muro infranqueable, entonces, uno puede dar  una impresión bien diferente. Mi duda fundamental  es si el mensaje que se puede percibir sobre el posicionamiento del PSC sobre el derecho a decidir y como quiere plantear el futuro de Cataluña dentro de España es claro o no. Es difícil de explicar porque hoy uno hace lo que ayer condenó. Y alguien debe asumir  la responsabilidad de la impresión que podemos dar sobre que en Cataluña se percibe como centralismo lo que en Madrid se percibe como ruptura nacional. No se trataría pues de un ejemplo del principio de incertidumbre sino de simple incertidumbre.  Y es en esa pequeña diferencia donde surge la duda de si estamos o no ante un ejemplo más del arte de hacer política. Que el lector piense lo que a su juicio considere oportuno acerca de la disciplina de voto y acerca del manoseado debate nacional pero a mí me surgen dudas de hacia dónde estamos caminando y si no estamos perdiendo el objetivo principal de luchar por una sociedad más justa. De buen seguro que en los próximos días le saldrán al paso muchas y más sesudas explicaciones.

Créixer des del municipalisme

Aquesta és la primera de les entrades per ampliar els punts senyalats a l’escrit “Tres oportunitats per prendre la iniciativa“.  Desenvoluparé la idea de guanyar la iniciativa mediàtica i política des de la política municipal, sense obviar com des del municipalisme el PSC pot fer molta feina en la regenaració de la política.

baldosesdebarcelona

Els ajuntaments, per la seva proximitat i la capacitat d’incidir en el dia a dia de les persones, són les intitucions més ben valorades per la societat, i alhora, els alcaldes el que millor reconeixement reben per la seva feina per part dels electors. És aquesta proximitat, aquesta capacitat de veure la mà de la institució en el dia a dia la que fa de la política municipal, d’aquells que n’hi són particeps, la part més humana de la política.

Si un partit es pot explicar des del municipalisme a Catalunya, aquest és el PSC. Per això, l’àmbit local ha de ser un dels punts de partida dels Socialistes Catalans per recuperar iniciativa política i mediàtica. I proposo fer-ho a partir dels següents punts.

  • La Reforma de l’Administració Local. Aquesta polèmica llei que el PP vol aprovar va més enllà d’un hipotètic estalvi. Hi ha darrera una voluntat política. La de convertir als ajuntaments en gestors de servei. En buidar-los de contingut polític. En allunyar la política de la gent.Ajuntament-ext Els ajuntaments, i a Catalunya ho sabem especialment, han estat els grans cohesionadors del país. A través de polítiques actives socials, culturals, educació, d’emprenedoria… El PSC ha d’aixecar la veu per defensar la importància de la política de proximitat. Aquella que amb més facilitat por reconéixer problemes i trobar-hi solucions. Aquella que pot acompanyar a les institucions nacionals i estatals i ajudar a adaptar-les a la realitat del territori. I no només això, ha de ser propositiu i liderar el debat del finançament local.
  • Innovació en polítiques d’àmbit local. Fins ara la política local s’ha encarat com una tasca individual de cada agrupació local. Això, en una gran organització política com el PSC no té sentit. El benefici per l’elector en delegar la seva AJUNTAMENT1_0confiança a través del vot a una llista socialista no hauria de ser només els recursos d’assesorament i formació dels càrrecs locals. S’hauria de beneficiar de l’experiència d’una  organització política que durant els últims anys ha governat les principals ciutats catalanes gairebé ininterrumpidament i amb molt bons resultats. I per tant de la capacitat de posar en xarxa les alcaldies socialistes per a que comparteixin coneixements i experiències. Però a més anar més lluny i dissenyar una estratègia global, amb un laboratori d’innovació de política local que assessorés a cada candidatura socialista iniciatives que ja dutes a terme amb bons resultats i proposar programes pilots d’acord amb les seves realitats. No es tracta d’unificar. És tracta de teixir una xarxa, de compartir coneixement, d’aprofitar esforços.
  • Regeneració democràtica. Per la proximitat a la que feia referència l’administració local i les agrupacions locals han de ser qui lidajuntament2erin la regeneració democràtica. Polítiques de Govern Obert, de Dades Obertes, processos participatius… En els molts, i importants, ajuntaments que el PSC governa s’han de començar a implantar aquestes mesures i fer-ne ressó. Transparència màxima allà on tinguem responsabilitats i noves maneres de fer política.
  • Compromís dels 8 anys. Aquesta és una proposta a impulsar entre els candidats a alcaldes. És el compromís de que durant 8 anys, o sigui dos mandats, no ocuparan cap altre càrrec públic que no vagi lligat a d’alcalde es centraran al 100% en el seu poble o ciutat.

ajuntamentbcn

Afegiré un punt sobre el paper dels alcaldes a la vida orgànica del PSC. Des d’un temps ençà el paper dels alcaldes als òrgans de decisió interna dels Socialistes Catalans ha anat guanyant pes. Crec que és un gran error per varis motius. El primer i més clar és el barrejar càrrecs i responsabilitats com a electe amb orgànics. A més la cultura política municipal comporta alguns tics que no són gens beneficiosos per a una organització d’àmbit nacional. Proposo un major pes del consell d’alcaldes com a òrgan consultiu i alhora l’abscència d’alcaldes a la Comissió Executiva Nacional.

Tres oportunitats per prendre la iniciativa

Tots caiem en la temptació de culpar als altres quan ens trobem en una situació no gaire avantatjosa, quan hem comés un error… I les organitzacions polítiques no són diferents. Una de les excuses més esgrimides és la incapacitat d’arribar a la societat per culpa del filtres dels mitjans de comunicació. A vegades perquè no es fan prou ressò de les propostes o posicionaments o perquè ajuden als altres a situar en l’agenda temes que no els beneficien.

A Can PSC durant els últims temps ho hem escoltat tot sovint. No pecaré d’ingenu obviant que els mitjans de comunicació responen a interessos econòmics i que les televisions i ràdios de titularitat de les diferents administracions poques vegades han exercit amb l’objectivitat que exigeix un servei públic. Però no ens podem aturar aquí. Les diverses direccions dels socialistes catalans s’han trobat a la defensiva o reaccionant massa tard en els temes de més actualitat. No han sabut, o pogut, donar el tomb, prendre la iniciativa o posar damunt la taula els nostres temes.

iniciativa
És veritat que estem vivint uns dies on no hi ha un debat ideològic o de propostes sinó de crits o titulars de 140 caràcters i que es fa molt difícil aprofundir en els problemes i ser propositiu fugint del populisme. Però crec que el PSC pot aprofitar tres espais on podem prendre la iniciativa i conquerir espai als mitjans de comunicació:

Debat 1-2-3municipal. La historia dels Socialistes Catalans no es pot entendre sense el municipalisme, a on encara mantenim una gran quota del mal anomenat poder. Els ajuntaments són les institucions més properes a la ciutadania i malgrat el desencís de la gent amb les institucions i els representants polítics, alcaldes i ajuntaments continuen sent ben valorats. A més, la polèmica reforma del PP farà que aquest tema ompli moltes planes.
Federalisme. Dins l’anomenat debat nacional, el federalisme és patrimoni del PSC. Malgrat tot el que s’ha dit en contra, només el PSC hi ha apostat de veritat. Altres s’hi sumaran amb el temps. Aquest model ha estat molt atacat per l’entorn independentista, molt més que la posició immobilista del centralisme del PP i ho ha estat per la simple raó que des de les files independentistes han volgut resoldre la qüestió nacional amb una tria entre L’immobilisme del model actual o l’avanç de la independència. Per això, una altra proposta de progrés els fa por. Sens dubte, en aquest punt tenim molt a dir.
Regeneració democràtica i transparència. Un dels punts que més frustració creen a la ciutadania. Aquest s’ha convertit en el tercer eix de la política catalana (afegint-se al nacional i el dreta/esquerra) i dues formacions, Ciutadans i CUP, s’han beneficiat. Els Socialistes Catalans tenim molt a dir. Serà primordial com actuem amb els casos de corrupció que esquitxen a l’organització. Però tenim una avantatge davant altres partits, el que proposem ho podrem dur a terme allà on tenim responsabilitats, i encara en tenim a molts llocs.
Li dedicaré una entrada a cadascun dels tres temes, per poder ampliar les oportunitats i centrar algunes idees.

Em faltaria dir que ens queda un altre àmbit on tenim molt a dir: l’àmbit social. Però ara mateix hem de recuperar la confiança de la societat en aquests temes per ser una veu autoritzada.

Ens uneix Barcelona

Durant els darrers temps al voltant del concepte de regeneració democràtica s’han omplert moltes pàgines de diaris, minuts de televisió i tertúlies radiofòniques. Tot el que envolta el model d’articulació de la nostra democràcia està en el punt de mira, i especialment els partits polítics. És un debat ineludible, que tots hem d’encarar, amb amplitud de mires i evitant dogmatismes. La societat ha de continuar pressionant amb esperit crític. La corresponsabilitat és el principi el final. Però en aquest camí cal reconèixer els avenços, les bones pràctiques… I n’hi han! I Primariesobertes2015.cat n’és una!

sumant190Darrera de Primàries Obertes 2015 trobem una proposta ambiciosa. La Barcelona socialista ha estat un model fructífer i d’èxit, però cal trobar nous plantejaments lligats a les noves circumstàncies. Com deia Judt “cal fer les mateixes preguntes però estant disposat a escoltar respostes diferents”. El @PSCBarcelona inicia aquest març un camí no gaire transitat. Fa una crida a la ciutadania progressista no per que recolzi el seu projecte de futur i present per la capital de Catalunya, sinó per escriure’l conjuntament. Els Socialistes de Barcelona posen de manifest una cosa que a vegades oblidem, els partits polítics són eines de transformació de la societat. I amb aquesta iniciativa posen l’eina a l’abast de tots aquells volen que la ciutat desperti. Passar pàgina a l’època Trias i l’època de la inèrcia com a estratègia. Perquè la Barcelona que ens enamora, la que es va posar guapa per tots nosaltres i pel món, és una ciutat de barris, dinàmica, diversa, innovadora, que aposta per la cultura, mestissa, divertida, acollidora, oberta al mar… i trapella. I perquè torni a ser així cal que la majoria progressista impulsi un nou projecte, que es corresponsabilitzi més enllà d’on ho havia fet fins ara.

bebe-orejaEl camí per a que BCN torni a tindre un governs d’esquerres comença amb la primera convenció subtitulada “Escoltar”. Amb formats diferents als habituals, donant la paraula a qui normalment no la pren, obrint el partit a tothom que vulgui sumar, aquest és una oportunitat increïble per tots aquells que reclamen una altra Política, uns altres polítics, uns altres partits…

A Escoltar, la seguiran Dialogar i Acordar on es definirà el programa del PSC de Barcelona. Però no acabarà aquí. Després ens esperen unes primàries obertes. Com us deia, exercici d’apertura total del Socialistes de Barcelona.

De ben segur que no serà un camí fàcil. Des del desprestigi de les organitzacions polítiques, el mal moment de la marca PSC, les pors a que l’aparell manipuli, la simplificació dels mitjans de comunicació… D’excuses en podem trobar moltes…

Però és un camí que val la pena començar! És un projecte diferent, obert a la ciutadania, exemple de la nova política que tots reclamem, on els progressistes podem deixar la nostra empenta, on no està res decidit, on et volen escoltar, on pots sumar.

A tots aquells que són progressistes, siguin o no votants del PSC, els convidaré a que m’acompanyin en aquest camí i ho comencin a fer anant a la primera convenció “Escoltar”. Perquè ens uneix una idea de Barcelona. Perquè tenim molt en comú i no em valen les excuses.

skylinebcn

Que tal la llibertat de vot?

El PSC ha reconegut que necessita redefinir el seu projecte polític.

De fet és del tot evident que cal fer-ho, la sangria constant de militància, el malestar i el rebombori a la Xarxa i els canvis constants d’opinió de la direcció, deixen palesa aquesta necessitat, que es materialitzarà amb cinc conferències nacionals.

Per ficar un exemple, molt de moda últimament, recordem que a la ponència del congrés del partit dèiem que estàvem en contra del dret a decidir, al programa electoral diem que estem a favor, a la intervenció del nostre primer secretari al debat d’investidura diu que ens abstindrem a tot el que tingui que veure amb el procés del dret a decidir, i acte seguit votem que no (tret de 5 díscols) en la declaració de sobirania al parlament.

confusion

Ara comença a nivell municipal a fer-se la pilota més i més gran, el grup municipal de Berga (entre d’altres) vota a favor, a l’ajuntament de Barcelona el grup vota majoritàriament en contra, però el president del grup s’absté i tres regidors es troben malalts, a cada diputació el PSC fa la seva…

La meva pregunta és: perquè la direcció del partit no dona llibertat de vot en aquest tema, vista la incoherència manifesta de la nostra posició? Perquè no deixem que la gent voti en consciència i ja està?

Si som un partit que passi el que passi, el dia després de la consulta, es dedicarà a millorar la societat, sigui quin sigui el seu marc, perquè ens posicionem en una o altre banda si dintre de la nostra organització tenim de tots els colors de sentiments patris. No ens perdem pel camí si us plau la societat catalana ens necessita socialistes i catalanistes (sense cognoms).

Sembla ser que han demanat una treva a can PSC, perquè volem trobar una síntesi, perquè volem sumar a tots i totes i no restar, reconèixer que hem de redefinir és un bon pas, però la millor forma de demostrar les bones intencions de suma no crec que sigui la imposició del vot.

Donem llibertat de vot en aquest tema!

votar

Una iniciativa de militants de base demana que en el tema del dret a decidir es tingui llibertat de vot, fins que les conferències trobin la síntesi que necessitem. Jo l’he signada.

@LacastaHuelin

Un compromiso personal

Mi comprommiso

Este es mi primera entrada en Prenem la Paraula. Supone además mi primera participación en un blog. Lo hago con la convicción de que el debate abierto, honesto y franco siempre resulta enriquecedor. A lo largo de mis futuras entradas iré compartiendo con vosotros mi visión del mundo. Lo hago desde la más absoluta humildad y aceptando la crítica como un elemento que enriquece y aporta profundidad a los argumentos.

En los tiempos que corren parece que nunca antes en la historia de nuestra joven democracia el papel de la política ha estado tan cuestionado. Así lo indican las últimas encuestas de opinión. A esta situación de desapego ciudadano se llega tras lo que se ha venido a llamar como la Gran Recesión. Esta última ha tenido un mayor impacto y está siendo más duradera para los ciudadanos europeos.

Lo que comenzó como una crisis financiera en el sistema norteamericano ha terminado ocasionando una crisis económica global. La actual situación supone para las generaciones de europeos nacidas tras el final de la segunda guerra mundial la primera gran amenaza sistémica a su bienestar. Dentro de la Unión Europea los estragos sociales se están dejando sentir de forma especialmente virulenta entre los denominados países periféricos. La lenta y no muy acertada gestión que se ha hecho desde las instituciones y líderes europeos ha provocado una profunda indignación en una buena parte de la sociedad. En España esta indignación creció con la implantación de medidas de corte neoliberal que han repartido los esfuerzos de forma desigual. De esta manera, la ciudadanía ha percibido que debía pagar por unos errores que ellos no habían cometido mientras que los altos cargos de indtituciones crediticias y políticos se retiraban a sus casas con suculentos beneficios.

Para los ciudadanos que se sentían próximos a posturas socialdemócratas esta frustración ha sido especialmente dura y ha provocado una justa ira y desafección. Como ciudadano progresista y de izquierdas puedo comprender que resulta difícil acaeptar algunas medidas de corte neoliberal que fueron implantadas o apoyadas por el principal partido de la izquierda. Y es que algo se habrá hecho mal. Y no podemos escudarnos en los innegables avances en derechos y libertades para no dar la cara antes los ciudadanos y votantes decepcionados.

A todo ello hay que añadir el continuo goteo de escándalos de corrupción en todos los estamentos del estado sin que la sociedad perciba que son justamente castigados. Particularmente en Cataluña la desafección con el Partit dels Socialistas de Catalunya se une a un contexto histórico donde parece que no somos capaces de reformular una propuesta económica ni social cercana a los principios de un partido que se considera catalanista y de izquierdas que aglutine a una mayoría social. Porque es esto último lo que no debemos olvidar: somos una fuerza política llamada a sumar los deseos de todas las catalanas y catalanes progresistas que se sienten parte de un pueblo con siglos de historia común. Para un partido como el PSC la tarea de recuperar un discurso mayoritario es más sencilla que para el resto de partidos. Y lo debe ser porque es lo que hemos representado históricamente en este país. No es una tarea desconocida para nosotros.

Además de los debates y divergencias que nos unen y separan en el proceso de adaptación a una nueva realidad rápidamente cambiante no debemos olvidar dos hechos que considero cruciales. Primero, un creciente sector de la sociedad ya no ve las estructuras orgánicas de los partidos con suficiente legitimación democrática. Como toda organización que desea representar la compleja realidad actual debemos adaptarnos a los cambios y plantear una revisión de nuestra estructura y de los procesos de toma de decisiones. En un sentido más amplio, un sector de la sociedad también clama por un replanteamiento del actual sistema de partidos y de listas electorales. Desde el PSC tenemos la obligación de dar respuesta a estas peticiones de una ciudadanía que sin duda es progresista y de izquierdas. Y en segundo término, debemos acompañar ese cambio estructural con una forma de hacer política. Hay que acercar el debate político al ciudadano y no restringirlo a foros exclusivamente políticos donde la comunicación es unidireccional. La ciudadanía se siente en parte desafecta con el actual sistema porque siente que nada o poco puede decidir sobre las decisiones que afectan a la realidad que no le es inmediata.

Desde mi humilde punto de vista considero que este cambio en las forma de hacer política debe venir acompañada de una ley de trasparencia más amplia. Siento igualmente que debemos dar una respuesta enérgica a la corrupción. En este sentido, no podemos olvidar que cuando un ciudadano entrega su voto a un partido como el PSC lo hace con la convicción de que se trabajará por una sociedad más justa. Este deseo de justicia e igualdad incluye que las acciones deben tener una respuesta. Y la respuesta al aprovechamiento de una posición pública en beneficio de intereses particulares no puede ser solo judicial. Las sentencias no devuelven la confianza al ciudadano y el actual sistema de partidos y la ley electoral vigentes no facilitan el castigo electoral individual.

La actual situación política es complicada, pero no supone nada en comparación al sufrimiento de miles de familias de este país y de casi seis millones de personas que no encuentran empleo. Siento que debemos cambiar para mejorar. Siento que luchar por un mundo más justo es una obligación moral para con la sociedad en la que vivo. Por ello me hice militante del PSC hace año y medio. Considero que el PSC tiene las personas y las herramientas para liderar de nuevo el discurso progresista de izquierdas. El PSC sabrá demostrar que una nueva forma de hacer política es posible. Es una labor difícil, pero la historia nos enseña que juntos y con convicción podemos construir un futuro mejor para todos.